Article que J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) va signar amb el pseudònim ‘Focius’ a La Publicitat (25-X-1933). A Catalunya hi havia tensions pel creixement del feixisme. El dia abans el diputat Lluhí Vallescà (del grup L’Opiniódins d’ERC) i el conseller Dencàs (del sector Estat Català dins d’ERC) havien discutit en el Parlament per la desfilada a Barcelona d’escamots d’independentistes uniformats. Segons Lluhí era un “inici de feixisme”. Segons Dencàs, era un “exercici esportiu”, no militar. A Alemanya, Goebbels aguditzava la propaganda per justificar que el govern nazi marxés de la Societat de Nacions.
Entre els novo-feixistes alemanys, com darrerament entre els filofeixistes italians (això és, entre els intel·lectuals alemanys i italians procedents del liberalisme –pacifistes, malgrat llur adhesió política–, companys de camí dels feixistes més ortodoxos), s’escampa la dita que la “pau d’Europa vindrà d’una entesa entre les joventuts feixistes nacionals”. Segons ells, serà més fàcil d’establir la pau entre els duce [cabdills dictadors] que per una comunió democràtica de les masses. Només els Estats joves poden, segons aquesta tesi, organitzar jeràrquicament Europa a base d’una “lleialtat esportiva”. Mussolini, que és qui ha donat una modernitat externa més vistosa al nacionalisme, és, per dir-ho així, el campió d’aquesta idea. Els feixistes anglesos hi creuen decididament. El to “pacifista” d’alguns dels seus discursos –que, personalment, hem vist com alarmava els seus adeptes més incondicionals– és el to que alguns filofeixistes alemanys, nazis vergonyants, pretenen de donar a llurs discursos. El feixisme –ens deia un professor italià de literatura en un Institut d’Ensenyament Secundari– és un pla de reorganització nacional interna amb el fi de preparar, quan els altres països hauran abominat de llur parlamentarisme i de llur democràcia, la reorganització d’Europa, a la romana, segons un pla feixístic internacional. “Totes les joventuts europees es consideraran solidàries quan hauran après de saludar a la romana.” Darrerament s’ha presentat a Berlín una obra teatral combativa, cal dir-ho?, a favor del nacionalsocialisme: Am Himmel Europas. És una obra nacionalista i pacifista a la vegada. Al lema “proletaris”, etc., “uniu-vos”, oposa el “feixistes”, etc., “uniu-vos”. Al feix marxista oposa el feix nacionalsocialista. L’acció es desenrotlla en una escola alemanya de vol a vela, a la qual un jove feixista francès és admès a seguir els cursos. La tesi és, segons René Lauret a “Europa”: “Que la reconciliació dels pobles resultarà d’una col·laboració de llurs joventuts, primer en el terreny de l’esport”. De llurs joventuts feixistitzades. Els feixistes anglesos (¿qui ha dit que no era possible de trobar cent anglesos capaços d’adoptar un mateix color per a llur camisa?) creuen que aquest pacte europeu serà realitzat a Roma. A Espanya, amb més empenta del que creuen els demòcrates republicans de Catalunya, aquesta idea feixista guanya adeptes. Però podem assegurar que no és un feixisme col·laboracionista: la seva idea central és també “pacificadora” quan “pacificarà” Catalunya a la manera dels Felips: “Esportivament” [al·lusió a la desfilada el dia anterior dels escamots d’Estat Català, de Josep Dencàs]. ¿És aquesta “esportivitat” de les nostres joventuts europees que confirmarà la creença d’alguns antiesportius, intel·lectuals, que el feixisme deu el seu origen a l’esport i que, fatalment, tot Europa serà, a no trigar, enquadrada en legions jovenívoles àvides de mítiques superacions inexpressades?