Entendre el propi monstre

Tal vegada, en algun moment, Marga Prohens i la direcció del PP de les Balears s'havien arribat a creure la pròpia propaganda i a pensar-se que podrien acontentar Vox amb quatre lluentons, com els indis de les pel·lícules, per assegurar-se el seu vot a la investidura. És fins a cert punt comprensible, tenint en compte l'eufòria d'haver guanyat unes eleccions que els peperos no esperaven guanyar, sumada a experiències anteriors d'acords de govern del PP amb Vox –a Madrid, a Andalusia– que van sortir francament barats al principal partit del sistema polític espanyol. I en el cas de les Balears, la supremacia del PP enfront de Vox (26 diputats dels uns, per 8 dels altres) també convidaven a pensar en un acord fàcil.

Però no és així ni ho serà. Tant en el cas del PP com en el de Vox, parlam de dos partits que es limiten a fer allò que se'ls ordena que facin des de Madrid. Les ordres que li arriben a Jordi Campos de part de Santiago Abascal són clares: es tracta d'entrar al govern i de tenir-hi àrees de gestió. Per això han fet venir a Palma, directa des de la capital d'Espanya, una emissària que ve a supervisar (i a autoritzar o desautoritzar, segons el cas) cadascun dels moviments i de les decisions de Vox Balears. I les negociacions estan sent un avançament del que serà una legislatura compartida per aquests dues formacions ultranacionalistes: un constant i inacabable torcebraç entre socis, que pot acabar fent la legislatura impracticable. A Vox estan convençuts de ser imprescindibles per a la governabilitat, per a l'estabilitat de la legislatura. I tenen raó, perquè els 26 escons del PP són una bona quantitat d'escons, però no basten per governar en solitari. En particular, perquè el PP ha arribat a un punt en què ha derivat tant el seu discurs cap a l'extrema dreta (preocupats precisament per competir amb Vox) que ara ja només es pot entendre amb Vox. A les Balears no es pot entendre amb ningú més. A Espanya tampoc: els temps en què el PP podia arribar a acords amb els catalans i els bascos han quedat enrere fa temps. Ciutadans pràcticament ha desaparegut, i han quedat només el PP i Vox, tots dos perduts en un confí molt extrem del nacionalisme espanyol d'ultradreta.

Després, el PP té amb Vox un problema que té a veure amb la psicologia de les organitzacions, i és que l'enfronta amb un mirall que torna als peperos la imatge dels seus propis excessos, només que corregits i augmentats. Si el PP juga amb el populisme, Vox fa del populisme la seva bandera. Si el PP confronta el discurs ecologista, Vox directament és negacionista. Si el PP vol suprimir el Ministeri d'Igualtat, Vox assenyala el feminisme com un dels mals d'Espanya i d'Occident. Si el PP actua contra la llengua catalana, Vox la vol expulsar de l'ensenyament i de tota l'esfera pública. Vox obliga el PP a enfrontar-se amb els seus desitjos més obscurs, a haver d'admetre que a ells també els agradaria tancar IB3 i l'IBDona, o reciclar-los en alguna cosa molt diferent del que són, però que no poden fer perquè necessiten seguir amb la pantomima de ser un partit de centre. Vox és el monstre del PP, perquè senzillament és l'expressió del PP més autèntic. El més pur, el que no ha aigualit el seu missatge ni la seva visió d'Espanya, ni de les Balears, per aconseguir més vots. 

Vox pot amargar molt la legislatura al PP. Fins i tot amenacen de no permetre ni que comenci. El xantatge, la prepotència, el victimisme i el joc brut són les seves característiques. Potser als dirigents del PP aquesta indigna manera de fer els recorda alguna cosa.