Enmig de la tempesta

No sabem mai si bastaran les mesures preses en cada cas pel govern a la vista de l’empitjorament sanitari de la regió. Fa no res, Tui havia obert perspectives que no tots els ciutadans qualificaven de convenients, però l’ànsia generada per un any d’inactivitat rompia les costures de la paciència empresarial i, potser, les de la temprança política. A la vista d’uns, s’ha obrat amb discreció. D’altres us diran que les costures han rebentat.

S’ha d’entendre que els jocs d’equilibri canvien constantment en funció de les dades proporcionades als governants pels experts –expert, vulnerable, etc.–: uns altres experts hauran de revisar algunes dotzenes d’entrades en els diccionaris. El que avui és blanc demà serà gris, passat demà marró. I més marró encara. Els governs no sempre han traduït correctament a polítiques sanitàries la informació de què disposaven. Essent això ben cert, la dinàmica de la pandèmia envelleix una disposició presa avui mateix amb les dades a la mà. Convertir aquest fet en motiu d’atac polític és propi de carronyaires, cosa que no exclou no minora el dret a la crítica.

I no ens queda més remei –no ens queda altra, que diuen ara– que assumir la naturalesa del virus, que no es limita a fer tot el mal de què és capaç, sinó que també juga a capgirar les planificacions dels humans, a enterbolir-ne la vida social i a capolar l’esperança de les persones –són formes d’afegir mal al mal. Però aquesta assumpció no s’ha de produir amb resignació, ha de ser una, diríem, assumpció crítica, ja que des de les farmacèutiques fins als governs regionals d’on sia, la incapacitat, la cobdícia, la caparrudesa i àdhuc l’antropofàgia han deixat testimoni inequívoc de la seva presència –estructural o transitòria– just al costat de les bones obres i de les bones paraules.

Guillem Frontera és escriptor