31/03/2022

Virtuts i mancances del pla de xoc de Sánchez

3 min
Un infant dins un cotxe en miniatura.

Les mesures econòmiques del govern de l’Estat anunciades dimarts per contrarestar els efectes d’una guerra i una crisi energètica podrien ser valorades com les pitjors possibles… si no tinguéssim en compte quines són les alternatives a no aplicar-les. La bonificació dels carburants amb 20 cèntims per litre, els avals ICO i la resta de propostes que sumen uns 16.000 milions d’euros presenten molts problemes des del punt de vista econòmic, però són necessàries per poder sortir d’una situació complexa. Donades les circumstàncies, el govern havia d’actuar. Repassem els problemes que tenen algunes d’aquestes mesures i les seves virtuts: en què sembla que l'ha encertat l’executiu de Sánchez i en què s’ha pogut equivocar.

En aquests moments la pressió dels carburants requereix una acció ràpida que doni oxigen a moltes famílies i empreses que no poden assumir una gran pujada de preus en un context de crisi econòmica i social. Però de quina manera aquesta rebaixa es reparteix entre els productors i els consumidors de carburants depèn de com els compradors reaccionin a canvis en els preus, i un estudi per als EUA indica que fins al 30% d’aquestes subvencions acaben en mans dels productors. Alhora, en un moment en què els objectius mediambientals haurien de ser prioritaris, reduir la càrrega fiscal sobre els carburants pot portar a un augment de la demanda de combustibles fòssils (cosa que pot derivar, també, en un augment del preu per part dels productors). I finalment, però no menys important, es tracta d’una mesura regressiva. 

Però les mesures del govern tenen dos avantatges crítics en aquests moment d’alta incertesa. En primer lloc, al no discriminar ningú –tots aquells que necessitin benzina, independentment de si tenen una furgoneta de repartiment o un 4x4, se'n veuran beneficiats– són ràpides. En un país amb poca tradició d’ajuts directes no hi havia temps de condicionar els ajuts a la situació socioeconòmica de la ciutadania. De fet, una crítica que es va fer a l’actuació espanyola davant l’aturada de l’economia per la pandèmia és que va actuar amb massa lentitud. Es va prioritzar que les ajudes arribessin a aquells que més les necessitaven –un objectiu molt valuós– per sobre que arribessin amb rapidesa. Aquesta velocitat és la que es va aconseguir als EUA, on el govern va donar xecs a tots els ciutadans de forma immediata. 

El segon avantatge és que aquest paquet d’ajudes té conseqüències econòmiques, però també socials i polítiques. Les mesures són senyals que el govern envia als ciutadans. Ens diu “estem amb vosaltres i, junts, ens en sortirem”. Les mesures volen aixecar la moral de la gent, calmar-la i evitar que, com ha passat a moltes democràcies del nostre voltant, els problemes econòmics puntuals desencadenin conflictes socials a gran escala. Va passar en el seu moment amb la pujada dels carburants a França, que va generar el moviment de les armilles grogues i va posar a Macron contra les cordes. Tenim una societat molt robusta, que ha mostrat la seva solidaritat tant de forma interna –amb la pandèmia– com externa –amb la guerra d’Ucraïna–. Però es tracta també d’una societat molt tensionada. Ho mostra l’aturada dels transportistes, però també la percepció social que hi ha importants desigualtats. És un terreny perillós, on petits descontentaments poden desembocar en grans crisis socials. Ja va passar a Mèxic o al Brasil amb les pujades de preus de productes bàsics.

Precisament perquè la finalitat d’aquests senyals és social, més enllà d’econòmica, la manera com es prenen aquestes mesures és tant o més important que el que contenen. I aquí al govern de Sánchez li ha faltat mà esquerra. En comptes de crear una coalició política amb l'oposició –el PP–, els socis tradicionals –el PNB, o les esquerres– o les mateixes comunitats autònomes, Sánchez ha treballat tot sol. La decisió és més ràpida, i el mèrit se l’endú ell. Per exemple, el d’aconseguir d’Europa l’excepció ibèrica en el mercat de l’energia. Però s’ha perdut l'oportunitat de mostrar que el govern de l’Estat representa uns interessos socials més amplis que els del seu partit. Qualsevol aliança política hauria donat a les mesures l’empremta que, al darrere, hi ha molts ciutadans i ciutadanes, i interessos diversos.

Quan s’han de prendre decisions ràpides es pot cometre errors. Però massa sovint van en la mateixa direcció: el govern de l’Estat decideix unilateralment i el que exigeix de la resta és lleialtat. L’excessiu presidencialisme, que afecta la majoria de governs democràtics, i no només el nostre, ha fet que la imatge que transmeti Sánchez no sigui tant “estem amb vosaltres” com “estic amb vosaltres”. I aquest no és el missatge que avui necessitem sentir.