Enclosos
A la ciutat de Betlem, situada al cor de Cisjordània, enguany no hi ha hagut Matines. Després de l’inici de la “tempesta d’al-Aqsa” impulsada per Hamàs, Israel ha barrat el pas a les franges de Gaza i Cisjordània. A Gaza, des de fa més de dos mesos, l’exèrcit israelià practica una política d’extermini que ens arriba retransmesa en directe per televisió i a les xarxes. A Cisjordània els aldarulls són constants i el degotís de morts, imparable. No hi ha turistes, i les autoritats eclesiàstiques, en solidaritat amb el desastre de Gaza, no van de festa, enguany.
A Betlem, fa una micoia més de 2.000 anys, hi nasqué, presumptament, Jesús de Natzaret, un personatge que, si va existir i si va fer tot el que diuen que va fer, va ser extraordinari. Quim Monzó, en els seus cèlebres monòlegs al no menys memorable Persones Humanes de Mikimoto, sempre encetava les seves dissertacions parlant dels grecs, com a origen de la cultura occidental així com la coneixem avui. Aquesta és una pota. L’altra, sense dubte, és la tradició judeocristiana.
A Manacor, tan a prop de Felanitx, i tan enfora de Jericó i del Sinaí, tan lluny del Calvari i de Jerusalem, Magí Sureda fa gairebé trenta anys que fa créixer un betlem de figures en moviment, amb un estany amb peixos vius, i amb més de cent peces de fang que vinculen tota la mitologia del Nou Testament cristià amb la Mallorca que conegueren els nostres pares i els nostres padrins. Una escena de matances, un mul que fa voltes a l’era mentre els missatges baten, una dona que fa la bugada, un nin que fa volar una miloca, un llaurador amb el facet… Una translació comparable a la que fan les rondalles meravelloses: contades per tot Europa i més enllà, les rondalles i els contes populars s’arrelen al lloc des d’on són contades. Qualcú es pot imaginar que les universals Estel d’Or o Magraneta no fossin mallorquines?
Pel que fa als mallorquins, dia 31 fa 794 anys que començàrem a ser nosaltres, els catalans de Mallorca. Aquest costum de ser nosaltres, incomprensible per a tanta de gent ponentina, fa prop de vuit segles que dura i s’ha mantengut gairebé immutable fins a l’entrada del segle XX: una fidelitat lingüística a prova de bomba, un manteniment de totes les tradicions civils, culturals i gastronòmiques, una presència vinculant i majoritària dels llinatges del repoblament… En definitiva, un sentiment diferencial indiscutible que també ha duit aparellada i gairebé indissociable la feixuga càrrega de la religió. Podem explicar-nos, podem entendre’ns, podem ser nosaltres, sense conèixer de prim compte el que ens ha nodrit, mal que sigui culturalment?
El Govern de la Generalitat ha decidit enguany suprimir el nom de Nadal de la seva programació de festes. En diuen “solstici d’hivern”, en un de tants eufemismes d’aquests que s’usen avui dia per no dir les coses amb el nom que havien tengut sempre. Vivim en una por permanent d’ofendre el proïsme. Per Nadal, amb la conquesta catalana, ens arribaren a Mallorca les neules i la Sibil·la.
La tradició de les neules es va acabar a la catedral de Barcelona fa dos-cents anys. A Mallorca, aquest costum s’ha mantengut intacte durant vuit segles. Enguany, gràcies a la constància i la bona feina de Tomàs Martínez i els neulers i neuleres de Mallorca, hi torna a haver neules a la Seu barcelonina. Un cercle que es tanca, una manera de retornar la catalanitat al seu origen.
Es tracta d’una situació semblant a la de la Sibil·la. Mallorca i l’Alguer han servat aquest cant medieval intacte, mentre els darrers anys proliferen les representacions sibil·lines recuperades en terres continentals. Un cant que ens anuncia la fi del món, que tantes de vegades sentim evocar ara vinculada, sobretot, als efectes tan visibles del canvi climàtic. Aquestes festes, a l’església del Convent de Manacor, com a Betlem, tampoc no hi ha hagut Matines. Res a veure amb Gaza. De fet, fa anys que no n’hi ha. Les places de capellà, d’un temps ençà, han esdevengut, disculpau també l’eufemisme, “de difícil cobertura”. Es veu que el celibat (mal que sigui impostat) no és un bon reclam. I sense efectius a l’equip catòlic, fa mal jugar partits, i més si els estadis són buits.
Al Convent no hi ha hagut Matines. No. Però hi ha hagut Sibil·la, per iniciativa de la nova Associació Cultural Font i Roig. A les 12 h en clau del dissabte de Nadal, com era tradició un temps. Va ser un acte digníssim, bell, modern, espectacular, innovador i respectuós, amb capacitat de convocatòria, que va acostar a l’església molta de gent que no n’és assídua. Després de cedir el local, el rector va escainar una mica per advertir que seria la darrera vegada que una nit de Nadal s’hi cantava una Sibil·la sense vinculació amb la litúrgia de la casa.
Segurament, la iniciativa d’aquesta nova associació du el camí que necessitam els catalans no creients de Mallorca en aquest àmbit: manteniment del patrimoni immaterial i desvinculació de la litúrgia i el poder eclesiàstics. És normal que l’església miri d’amarrar el poc que li queda de la barca, però també ho ha de ser que els no creients vulguem participar en la preservació de senyes d’identitat que són, per damunt de tot, del poble. Així estam, ben enclosos dins la controvèrsia.
