En una època marcada per les emergències ecològiques cròniques, les desigualtats socials i la barbàrie creixents, i la vulnerabilitat dels sistemes i cadenes globals de producció, la reflexió sobre el territori, la gestió dels recursos i la sobirania col·lectiva esdevé urgent i fonamental per traçar presents que ens condueixin a futurs més justos, desitjables i vivibles, i això passa necessàriament perquè estiguin arrelats, sembrats, relocalitzats a la terra pròpia, la que trepitjam, la que vertaderament ens sosté i podrà sostenir-nos. En aquest context, els terrenys, els valors i el treball comunal requereixen una atenció especial, una mirada per engendrar possibilitats i revisitar imaginaris col·lectius que han sabut funcionar d’una altra manera.
Tal com explica David Algarra al seu article ‘Boscos comunals dels Països Catalans’ publicat a la revista Caramella, existí durant segles una extensa xarxa de béns i una cultura comunal potent i arrelada al nostre territori: boscos, prats, pastures, fonts, garrigues, camins i terres, gestionats col·lectivament per les comunitats locals. No estaven destinats al lucre, sinó a garantir la subsistència de totes les famílies. El dret d’empriu –d’ús col·lectiu– permetia aprofitar llenya, pastures, fruits silvestres, aigua o terres de conreu, tot sota regles de conservació i aprofitament decidides col·lectivament. A Mallorca, topònims com la comuna de Lloret, la comuna de Caimari i la comuna de Bunyola, entre d’altres, són vestigis d’aquest passat viu i col·lectiu.
Algarra explica també que aquest model de gestió va patir un desmantellament sistemàtic. Amb la consolidació dels estats liberals moderns, les terres comunals van ser parcel·lades, venudes o apropiades per les oligarquies locals. A través de processos com les desamortitzacions del segle XIX, la privatització del comú es convertí en norma. La idea de propietat col·lectiva fou substituïda per la de propietat privada absoluta. Una propietat privada que ara ha esdevengut ‘sagrada’ per les polítiques ultraneoliberals que afecten el nostre territori. Així és com es va rompre de manera profunda amb les formes comunitàries de vida, suport mutu i sosteniment de la vida que havien caracteritzat el món rural durant segles també aquí a Mallorca, per impensable que ens pugui semblar, donat el moment que vivim i com d’aviat i devastadorament s’ha esborrat de la memòria col·lectiva.
I és precisament ara, quan el territori, a les Illes, està a punt de patir una de les envestides especulatives i destructives més bèsties de la història –en materialitzar-se les conseqüències de la gran amnistia impulsada pel Govern PP-Vox i la Llei de les reserves estratègiques de sòl. I en un moment en què, en un context més ampli, la crisi ecosocial ens exigeix repensar les estructures que sostenen les nostres vides, la proposta de recuperar els comuns esdevé una necessitat gairebé podríem dir que pragmàtica. Recuperar terres comunals, ressignificar la propietat, el comú, la legitimitat dels comuns i de l’apropiació col·lectiva d’aquests, podria ser una estratègia clau per fer front a les lògiques que continuen impulsant dinàmiques de cessió de bens públics –ara, sòl públic– per a desenvolupament i lucre de la iniciativa privada. En quin moment s’ha normalitzat la irracionalitat manifesta de pensar que això pot ser una pràctica que reverteixi les problemàtiques socials i ecològiques de la societat del 99% que queda fora de les dinàmiques d’acumulació de riquesa que tendeixen a mercantilitzar i monetitzar les desgràcies –digues-li injustícies, violència estructural, desigualtats o desequilibris ecològics– derivades de la raó de ser primigènia d’aquestes mateixes dinàmiques?
La reapropiació de la terra, la legitimitat de reivindicar-la com el comú que és, recuperar, reconèixer i reinventar si cal, formes d’organització i gestió col·lectiva, recuperar l’esperit del treball comunal com a forma de participació política, de pertinença i de cura mútua, esdevé, en aquest context, un antagonisme radical amb la concepció actual del territori i la seva gestió, explotació, perversió i instrumentalització. Gladys Tzul Tzul, sociòloga quetxí guatemalenca, defineix el treball comunal com “una forma de govern i de resistència, orientada a la sostenibilitat de la vida col·lectiva” I això constitueix una alternativa radical.
Així, ens calen esquerdes als murs de la irracionalitat en què hem convertit la pròpia raó, que esdevenguin possibilitat d’altres mons, altres territoris, altres societats, desitjables i possibles i buscar aquestes esqueres i eixamplar-les és el que fa i mou la Fundació Emprius amb la seva intenció, determinació i perseverança en la construcció de comuns rurals. I és el que promou amb la segona edició dels seus premis Emprius amb els quals volen reconèixer iniciatives de propietat, ús i gestió comunals i comunitàries arreu dels territoris de parla catalana. Iniciatives que s’inspirin en la tradició comunal no com a fet arqueològic, sinó com a llavor d’altres presents i futurs possibles i desitjables. Promoure els pensaments i les maneres de fer crítics per una relació diferent amb la terra, el treball i la vida que es contraposin frontalment i radicalment amb els usos privatius, explotadors i lucratius d’allò que ens pertany a tots i a la qual pertanyem nosaltres mateixos, la terra i la vida mateixa.
Aquesta mirada ecosocial, col·lectiva i arrelada és la que comparteixen moltes iniciatives que avui es despleguen als nostres territoris: cooperatives agrícoles de base comunitària, projectes de custòdia del territori, bancs de terres, agroecologia comunal, recuperació de drets d’ús sobre boscos municipals... Projectes que mereixen ser reconeguts, protegits i replicats. És imprescindible que aquestes pràctiques no quedin a la perifèria, sinó que esdevinguin centrals en les estratègies de futur. No només per la seva eficàcia social i ecològica, sinó perquè recuperen valors essencials que ens cal reivindicar: la corresponsabilitat i el compromís amb la vida.
Recuperar els comuns és, avui, un acte de radicalitat i d’esperança. És confiar que com a col·lectiu som capaços de reaprendre, d’inventar, de cuidar allò que ens sosté i de construir les alternatives necessàries per fer-ho possible.
