08/03/2021

Empresaris

4 min
Josep Sánchez Llibre, en una entrevista concedida a l'ARA fa dos anys.
Disponible en:

Mai no he cregut que una Catalunya independent hagués d’inspirar-se en el model de la Bielorússia de Lukaixenko, en la desapareguda Albània d’Enver Hoxha ni en la Veneçuela de Chávez i Maduro, sinó més aviat en Dinamarca, Finlàndia o Estònia (llàstima que ens en manquin la tradició i l’ètica luteranes!). En conseqüència, tampoc no he vist mai l’empresariat com una classe parasitària que hagi de ser combatuda i expropiada, sinó com un element clau de la creació de riquesa i prosperitat, aquí i en qualsevol país del món.

Sense discutir el dret a la manifestació i a la protesta, sempre he cregut que la violència de carrer, el vandalisme i els saquejos, lluny de ser el presagi de cap grand soir anticapitalista i revolucionari, són principalment iniciativa d’agitadors professionals (aquells que a França hom anomena casseurs) i d’allò altre que en llenguatge clàssic se’n deia lumpen; sembla que les darreres investigacions dels Mossos més aviat confirmen aquesta impressió. En conseqüència, entenc perfectament i comparteixo el malestar i la indignació de botiguers i patronals davant les escenes de devastació vistes al passeig de Gràcia o a les Rambles algunes nits enrere. I em sembla al·lucinant que, en el context d’aquells aldarulls, hi hagi actors polítics que plantegin la dissolució de la Brimo; tan al·lucinant com si, en plena onada d’incendis forestals, hom suggerís la dissolució del cos de Bombers.

He escrit aquest llarg preàmbul per deixar clar que les recents intervencions en el debat post 14-F de plataformes empresarials o assimilables (la darrera nota del Cercle d’Economia, els comunicats de les Cambres de Comerç, l’acte impulsat per Foment del Treball dijous passat a l’Estació del Nord...) em semblen perfectament legítimes i comprensibles, més encara davant la funesta combinació entre crisi i restriccions pandèmiques, govern en funcions des de fa molts mesos i, per postres, dues setmanes d’episodis vandàlics al carrer. De fet, per desitjar un govern de la Generalitat fort i cohesionat que ens tregui de la paràlisi política no cal ser empresari; són incomptables els ciutadans de tota condició que ho anhelen, inclosos molts independentistes.

Ara, si “centrem-nos en la recuperació”, si “treballar per recuperar el prestigi reputacional de Catalunya” -són demandes extretes del manifest llegit en l’acte de dijous- vol dir que l’empresariat reclama al futur govern català que s’oblidi del Procés i de l’autodeterminació, que retorni a l’autonomisme anterior i fins i tot a l’Estatut de 2006, això no només significaria exigir-li que traeixi el mandat democràtic del passat 14 de febrer; comportaria creure que les agulles del rellotge de la història es poden moure cap enrere. I no...

La “lleialtat institucional” que el senyor Josep Sánchez Llibre reclamava al proper govern de la Generalitat ha de ser -i ell ho sap bé, després d’un quart de segle en la primera línia política- bidireccional. I no sembla que tenir la famosa “taula de diàleg”, extreta amb fòrceps de la investidura, paralitzada durant més d’un any sigui gaire “lleial”.

És evident que una sortida negociada del litigi català, ni tan sols una distensió entre Barcelona i Madrid, no pot esperar res de determinats empresaris catalans. Parlo de personatges esdevinguts des de fa anys activistes -per no dir hooligans- de l’espanyolisme més agressiu i intractable, com ara José Luis Bonet, Susana Gallardo o Jaime Malet; aquest últim, proper a Societat Civil Catalana, padrí de Manuel Valls i, segons acabem de saber, col·laborador de l’inqualificable Josep Maria Bartomeu en els tripijocs del Barçagate.

Però es tracta d’una molt petita minoria. La gran majoria -aquells que Napoleó Valls titllà despectivament de covards- han mantingut un perfil baix. Per prudència, sens dubte; però també, en molts casos, perquè són perfectament conscients de la base de greuges reals que ha alimentat i alimenta la reivindicació de la independència, encara que ells la considerin perjudicial.

I bé, algunes d’aquestes persones influents, d’aquells noms que l’octubre de 2017 van atendre les demandes del Madrid oficial i van traslladar les seus de les seves empreses fora de Catalunya, ¿no podrien ara, després de l’acte de l’Estació del Nord, pressionar també una mica el poder estatal? No, no pas amb una simètrica concentració de pròcers a l’hivernacle de l’Estació d’Atocha. Penso més aviat en gestions discretes però fermes amb la Moncloa com a destinatària. ¿No contribuiria a distendir el clima que la Fiscalia deixés de maniobrar contra l’indult i els beneficis penitenciaris dels presos polítics? ¿Que Pedro Sánchez fixés una data per a la segona reunió de la taula de diàleg? ¿Que es deturés la cascada d’incriminacions contra la mesa del Parlament, contra alcaldes, activistes, etcètera?

Si això no passa, haurem de concloure que pressionar, comminar i exigir a la Generalitat és barat, perquè aquesta amb prou feines té poder. En canvi, ¿quin empresari és el guapo que es vol indisposar amb aquells que redacten cada dia el Boletín Oficial del Estado? En el fons de tot, la qüestió catalano-espanyola és aquesta.

Joan B. Culla és historiador.

stats