Ella, ell o el poder ocult
El polític uruguaià J. E. Rodó va dir que els partits polítics no moren de mort natural, sinó que se suïciden. Hi afegiria, fent referència al procés del suïcidi, que és lent i esgotador, i mentre es du a terme esquitxa la societat i hi provoca danys i desgastos que alimenten confrontacions socials insanes, i tot per salvaguardar els privilegis d'un grapat de persones. De fet, la política té infinits laberints on es fan i es desfan pactes foscos, per protegir els interessos de l'etern personal dels partits, als quals, quan ja no tenen cavitat en les primeres files, se'ls nomena com a gerents d'empreses municipals, directius i alts càrrecs de confiança, mentre que els interins, acostumats a la inseguretat laboral, continuen sent l'exèrcit invisible que sosté el funcionaments d'una administració els fils de la qual manegen les incoherències polítiques.
Cal recordar que els polítics no són éssers irreprotxables ni són el millor de cada societat, i per si se'ls ha oblidat, cal ajudar-los a recordar que són persones com tots els altres, un producte social amb els seus defectes, les seves mancances i els seus prejudicis. En alguns casos, ni tan sols són ciutadans modèlics perquè quan arriben al poder donen corda a la seva ànsia i fam d'aconseguir privilegis socials i diners i, per tant, naufraguen en una mar de corrupcions de tots els colors, privilegiant familiars, coneguts i aduladors. És el que té el poder quan cau en mans de persones que manquen d'ètica! Cal recordar també que el poder no és dolent en si mateix, sinó algunes persones que tenen el poder i, com bé va dir J. Steinbeck, “el poder no corromp. La por corromp, tal vegada la por de perdre el poder”.
I la por de perdre el poder torna a situar el carrer de Génova en el mapa de les batusses polítiques. Els protagonistes d'aquest enfrontament aquesta vegada són 'ell i ells', que són els caps visibles del partit, contra 'ella'. Ayuso pot caure bé o malament, convèncer o no, enrabiar i molestar amb les seves idees, però la batalla contra ella, des del seu propi partit, amaga un altre matís, que a vegades la ceguesa ideològica no deixa veure i anomenar, i que no és més que el costat masclista de la política!
La veritat és que la societat en matèria de gènere i igualtat és més avançada que els seus propis dirigents. Isabel Ayuso, i altres dones que es dediquen a la política, han de quedar a l'ombra, a la segona fila, i quan agafen més protagonisme del permès la maquinària política comença a picar-les. L'altra lectura de totes les sàtires i burles sobre el personatge d'Ayuso és que s'han alimentat del subconscient masclista que intentava ridiculitzar-la, amb qualificatius intolerables en una societat igualitària i compromeses amb els drets i la dignitat de les seves ciutadanes, perquè a les 'ayusades' només els faltava afegir la típica frase: “Dona havia de ser”!
Aplicant una mica de coherència, l'arbre mai podrà ocultar-nos la veritat de la jungla, perquè no tot val!
Malika Kathir és filòloga
