Un elefant a l’habitació (i 4)

Creure que per normalitzar el català no cal posar límits al castellà és un engany i una autoestafa que s’ha pretès legitimar amb el mite del “bilingüisme social”. Invocant-lo, s’ha protegit l’statu quo que garanteix el lent però constant retrocés del català. Fer conviure a X una petita llengua A amb una gran llengua B tenint com a horitzó i paraigua el “bilingüisme social” és la manera més astuta i efectiva d’aconseguir que B hi avanci (i A hi retrocedeixi) sense que els parlants de A “noten el cuidado” i ho rebutgin. A alguns d’ells els han parlat de “l’excepcional vitalitat del català” i creuen de bona fe que el seu “carisma únic” el salvarà. No els diuen que aquest carisma serviria de ben poc si no tingués com a aliat l’excepcional incompetència d’Espanya en el seu intent d’imitar França fent d’una única llengua la dominant a tot l’estat. I que el fet que aquí no ho hagi començat a aconseguir fins als anys 60 explica que no hagi obtingut fruits indissimulables fins ara mateix.

Normalitzar el català, si vol dir res, vol dir aconseguir no només que deixi de retrocedir sinó que recuperi terreny, i això només serà possible si esdevé la llengua dominant de l’àmbit social on es parla, si aconsegueix tenir un estatus similar al d’altres petites llengües amb estat i l’assoleix sense haver arribat al grau d’anèmia de l’irlandès preoficial. Perquè llavors ja serveix de ben poc ser declarat oficial al propi territori o a la UE. Amb un castellà tan nativitzat –tan ben abraçat– com l’anglès a Irlanda, que el català acabi sent residual és només qüestió de temps.

L’únic intent de fer-lo dominant és dels anys 80 i se cenyeix a l’àmbit escolar: n’hem dit immersió. Però voler fer-lo dominant a l’escola allà on el castellà ja domina socialment ha fet que primer agonitzés als patis i que ara la llengua dels patis entri amb força a les aules. La gran majoria dels nous alumnes i mestres metropolitans ja són castellanopensants, i fan un ús del català més simbòlic i decoratiu que no pas vehicular. No gaire diferent del que es feia del castellà a principis del XX en algunes escoles de la Catalunya profunda quan l’altra immersió era política lingüista imperant.

Tornar a fer el català socialment dominant exigeix una política lingüística que només pot ser democràtica amb un ampli suport social. No el tenim i potser no el tindrem mai i, si el tinguéssim, toparia amb l’Estat. També aquí l’únic incert camí és ampliar la base divulgant amb rigor científic que el bilingüisme condemna el català a ser residual i abandonant un optimisme tàctic –“Ho veig fatal però dissimulo per no desanimar”– que dona munició a l’espanyolisme. Ras i curt, deixant d’ignorar que hi ha un elefant a l’habitació. Alguns diuen, i em diran, que fer retrocedir una mica una gran llengua mundial perquè una petita llengua sobrevisqui és xenòfob; que recuperar en democràcia la vitalitat perduda en dictadura és feixisme. Però goso dir –sense voler ferir ningú– que cal una certa dosi de cinisme per sostenir-ho.