Les eleccions andaluses del proper 19 de juny es presenten com un gran test per confirmar les opcions del PP i Vox per assaltar la Moncloa. Totes les enquestes donen una àmplia majoria al PP i Vox, que s'haurien d'unir per tenir majoria absoluta i formar govern. Vox ja ha anticipat que exigirà entrar al govern, com va fer a Castella i Lleó. Mentrestant, el PSOE manté resultats amb prou feines, i Podem-IU se segueixen enfonsant. La ruptura Adelante Andalucía, d'Anticapitalistes, liderada per Teresa Rodríguez, tampoc aconsegueix mantenir els diputats que tenia.
Una primera conclusió que es va concretant a cada elecció: la política del govern PSOE-EU/Podem enfonsa especialment la seva ala esquerra, és a dir, EU/Podem. És lògic que qui més paga per la contradicció entre el que van prometre i el que fan al govern és qui està més a l’esquerra . És un procés que es va reiterant, amb poques excepcions, i aprofundeix la crisi d’EU-Podem.
La segona conclusió: que aquesta política del Govern PSOE-EU/Podem, que protegeix els interessos dels grans capitals i la Monarquia, és la millor garantia del creixement i l'arribada al govern de la dreta i l'extrema dreta. Només cal recordar la imatge que va donar el govern progressista amb la repressió a la vaga del metall de Cadis al desembre. Tard o d’hora els i les treballadores es cansen de seguir votant qui governa amb la mentida (“derogació” de la reforma laboral i de la llei mordassa…) i contra la classe obrera i les classes populars. No és casual que, el 2018, quan el PP va accedir per primera vegada a governar la Junta, hi va haver una abstenció rècord del 42%.
L'extrema dreta és qui creix més, perquè amb el suport i el finançament de sectors de la gran burgesia i de l'aparell de l'estat, apareix desacomplexada i com l'única oposició real, en una situació de desesperació d'amplis sectors socials. No és casual que les set localitats amb més pobresa i les quatre amb més atur de l’estat estiguin a Andalusia i a totes elles Vox ja va quedar o primera o segona força en anteriors eleccions. El PSOE i el seu soci d'esquerres, doncs, no són els dics de contenció de l'extrema dreta, sinó una garantia per al seu ascens. Sense una forta oposició d’esquerres a un govern de falsa esquerra, el camí d’aquesta desesperació cap a Vox està assegurat.
La refundació d'EU/Podem amb el projecte de Yolanda Díaz no s'escapa de la mateixa lògica: en lloc d'anar decididament a l'esquerra per avançar en un programa de ruptura clar amb el capitalisme i la monarquia, cada cop més s’assimila al programa que el PSOE va abandonant. L'últim cas el tenim amb la posició davant de l'OTAN, en què Díaz ja s’obre el camí a participar a la cimera del juny. Aquesta voluntat dels dirigents de l'esquerra parlamentària de voler sempre donar mostres de moderació i de tenir “responsabilitat d'estat” fa que per a sectors amplis s'assimili aquesta esquerra a “més del mateix”, del politiqueig institucional que rebutgen.
Es van aixecar expectatives a l'esquerra sobre la ruptura d'Anticapitalistes, després de l'entrada de Pablo Iglesias i Podem al govern Sánchez. Anticapitalistes va ser un dels fundadors de Podemos i Andalusia sempre va ser el seu referent polític més important, ja que en aquesta comunitat va arribar a dirigir Podem amb Teresa Rodríguez. Però el temps passa i no hi ha cap indici que Anticapitalistes proposarà algun tipus de front d'esquerres a escala estatal que permetés avançar a la confluència de forces d'una esquerra amb un perfil clarament anticapitalista, per l'abolició de la monarquia i la defensa del dret d'autodeterminació. De moment, a Andalusia, el missatge fonamental d'Adelante Andalucía accentua l'andalusisme per oposició al centralisme, però no hi ha un gir a l'esquerra respecte del programa d'altres eleccions en el marc de Podem, sobre la ruptura necessària amb el capitalisme i la monarquia.
Lluita Internacionalista
