17/02/2023

Efecte còctel

2 min

Els experts en percepció humana ja fa unes quantes dècades que saben que, entre el batibull de soroll que ens pot arribar a envoltar, tenim la capacitat de distingir allò que pugui ser important per a nosaltres. 

Tots hem anat a una festa, per exemple, i ens hem trobat immersos en multitud de converses, música, renou i rialles, de tal manera que a penes podíem mantenir un intercanvi de raons amb la persona que teníem davant. De sobte, però, sentim que a pocs metres algú diu el nostre nom, i de l’oceà de soroll que semblava envoltar-nos sense descans una engruna d’informació se’ns apareix com a decisiva; el cervell que semblava col·lapsat per multitud d’estímuls –o ja indiferent a tot plegat– de cop troba allò que vertaderament li interessa. Els científics d’això en diuen ‘efecte còctel’, i és sobretot la informació que fa referència a la nostra identitat –el nostre nom– la que aconsegueix desvetllar-nos. 

Les xarxes socials basen el seu efecte i el seu poder en això, també: com bé va saber veure Dale Carnegie, la gent sobretot està interessada en si mateixa; és a les xarxes socials on trobem un ressò del que els altres poden arribar a pensar –o a dir– de nosaltres, esperonats pel que nosaltres els hem dit o mostrat poc abans. Contràriament al que sembla, ens aboquem a les xarxes no per saber del món sinó per reafirmar la nostra posició o reconeixement enmig del món. Hi ha molt més narcisisme que curiositat o sincera voluntat d’informar-se.

Si els mecanismes d’atracció de l’atenció tenen aquest patró, doncs, podem establir quina mena de missatges atrauran l’audiència. I no perquè siguin més interessants, sinó perquè estem més preparats cognitivament per voler saber què s’opina de nosaltres que no dels altes, potser perquè forma part del que pot ser decisiu per a la nostra supervivència. O almenys era així, en sentit literal, quan es va formar el nostre cervell social, fa milions d’anys. D’això n’hi ha que en diuen 'innatisme psicològic'. I explicaria per què fem moltes de les coses que fem, encara que no tinguin cap sentit, racionalment parlant.

L’altre dia, per exemple, un diari informava de la possibilitat d’un tsunami a les Illes Balears, que hauria estat mogut pel terratrèmol terrible de Turquia. Vaig veure la notícia a les xarxes, i tot d’una vaig clicar, perquè vaig imaginar, instintivament, que la por que havia sentit tenia una raó forta darrere. La notícia no tenia ni cap ni peus, però va capturar la meva atenció, com el nom propi enmig d’una festa… 

Tot allò que ens impressiona perquè d’alguna manera pot posar en risc la nostra vida també atrau, com és normal, la nostra atenció, per bé que podem considerar que aquest alarmisme és deshonest des del punt de vista dels mitjans, que haurien d’oferir la informació d’una altra manera. Amb l’esquer de la por busquen fer-se veure en un mercat que està sobresaturat de missatges, i on la guerra de tots contra tots per atraure l’atenció de la gent ens deixa en la posició del placer que només fa que cridar i dir pallassades per fer venir el client cap a la seva paradeta.

Escriptor
stats