Una educació
Els cursos 71-72 i 72-73 la Dolors i jo vam ser lectors a la Universitat de Londres, i perdonin que comenci d’una manera tan personal. Ella al Westfield College i jo al Queen Mary College. El primer estava situat a Hampstead, un barri de gent rica, i el segon a Mile End, llavors un barri pobre, ara força emergent, que en diuen. Actualment els dos colleges s’han unit en un de sol: Queen Mary & Westfield College. Els dos anys que vam passar a Londres van ser meravellosos i van ser un curs intensiu d’aprenentatge de moltes coses.
Una tarda, mentre fèiem cua al cinema de Leicester Square, ens va venir a trobar un xicot jove, pelut, i ens va dir que era de Salt i que es deia Miquel Berga. Ens devia conèixer d’haver-nos vist per Girona o alguna cosa així. Nosaltres ja feia un any que érem a Londres, ell hi acabava d’arribar, com aquell que diu. Ell sempre ha mantingut que feia cua per veure Cabaret, jo, en canvi, que la cua era per veure Last tango in Paris. Mai no ens posàvem d’acord, fins que vam convenir que segurament tots dos teníem raó. Hi havia dues cues, perquè hi havia dues sales… Nosaltres vam tornar a casa el juliol del 73, ell s’hi va quedar fins al 79. No ens hi vam veure més, a Londres. Ell era deu anys més jove que nosaltres i portava la vida que llavors hi portaven els joves. Canvis de pis continus i de barri i feines de tota mena. Nosaltres, de fet, érem uns privilegiats. Teníem un contracte de la universitat, cobràvem en lliures i, cadascú al seu college, teníem accés al Senior Common Room.
En Miquel Berga ara ha publicat un llibret deliciós sobre aquells anys. La seva percepció atenta sobre la gent i les coses, la distància amb què parla de la seva vida, el retrat que fa d’aquell Londres inoblidable converteixen el seu llibre en una lectura il·lustrativa i enriquidora. I per a mi, que hi vaig ser un parell d’anys, una font de records. Però encara que no hagis conegut els flats dels barris menys rics, que no hagis tingut mai cap cobrellit groc o blau de ratlles de teixit indi, encara que mai no t’hagis perfumat amb pàtxuli i mai no hagis cremat barretes d’encens, que mai no hagis menjuquejat en un Wimpy, o dinat al Swiss Center, la narració d'en Miquel Berga és tan pròxima que sap desvetllar colors i olors d’aquella ciutat plena de squares i de parcs i de pubs. No m’estranya que ell hagi titulat el seu llibret de memòries londinenques Una educació. Jo suposo que la seva llarga estada, la gent que hi va conèixer, els costums llavors tan diferents, van ser per a ell una autèntica universitat on va rebre l’única educació important: la de la vida.
En Miquel Berga parla molt de la gent. Llavors, allà, la gent era molt hospitalària. Vull dir la gent jove i forastera com era en Miquel. Els anglesos eren més aviat distants. Els professors del college de la Dolors eren tocats i posats. Els del meu, potser perquè era en un barri pobre, eren més sociables. Vam anar a dinar una vegada a casa de cadascun d’ells. Jo vaig dinar també només una vegada a la high table del Westfield College, aquella taula de caoba lluent, amb els plats i els coberts, de plata, posats directament sobre la fusta envernissada. Amb els meus companys de departament acostumàvem a anar a dinar a un pub, a menjar un tros de shepherd’s pie o un parell de salsitxes de serradures, que jo en deia. Això sí, la Guinness era excel·lent.
Té raó en Miquel Berga quan parla que era l’època de les parties. Recordo una chess & wine party que va organitzar el Westfield College. Com el seu nom indica, es tractava de menjar formatges i beure vi. I, perquè no fos dit, hi havia uns gerros amb unes llargues tiges d’api, com si es tractés de flors. El cheddar i l’stilton hi senyorejaven, però també hi recordo formatges forasters. Els vins eren riesling, segurament.
Mai més no havia pensat en aquella party acadèmica. Ara en Miquel Berga me l’ha retornada. Els llibres de memòries dels altres ho tenen, això: desvetllen els teus propis records, sobretot si l’escenari ha estat el mateix, amb totes les seves diferències, i l’època la mateixa. Quan em miro les fotografies del llibre d’en Berga, m’imagino a mi mateix entre aquells joves de Holland Park o de Windsor. Anava vestit igual. Mai no vaig tenir un abric afganès, però sí que portava una jaqueta vella de mouton de la meva sogra. Tenia unes sabates amb un taló discret i pantalons de pota d’elefant… Els recomano vivament aquest llibret d’en Miquel Berga. Aquests retalls de la seva educació que la vida ha demostrat que va ser molt eficaç.
