No diré res de nou: quan l’extrema dreta (i cada vegada més la dreta) parla de llibertat, ho fa des d’uns paràmetres molt poc lliures. No és una llibertat per a tothom ni per a qualsevol cosa. És la que els feixistes consideren adequada i per a qui la mereix. Defensen la llibertat d’anar a missa, però no d’anar a la mesquita. Mengen panades de me per Pasqua, però s’escandalitzen quan els musulmans celebren la festa del me. Fan que els seus fills practiquin una religió sense consultar-los, però si a escola fan educació sexual és adoctrinament. Parlen del dret a pensar com es vulgui, però volen prohibir partits polítics amb una ideologia diferent. Pensen que l’Estat no ha d’interferir en les nostres existències, però assenyalen les persones que no viuen segons els seus preceptes.
A l’extrema dreta només li agraden les seves llibertats i els seus drets. Li fa venir urticària només pensar que els homosexuals es poden casar, que els transsexuals tenen drets, que les dones poden avortar. La llibertat d’expressió només és per a ells, no fos cas que algú digui alguna cosa que no quadri amb la seva idea de món, tan estreta, intransigent i intolerant que sent asfíxia només de pensar-ho.
A aquestes alçades de la vida produeix tristor haver de recordar que els drets dels altres no ens obliguen a viure i pensar com ells. Del que es tracta és de poder estar tots plegats de la manera més feliç possible: casant-nos, divorciant-nos, fent la marxa de l’orgull, vestint-nos com ens doni la gana, parlant sense censura, respectant-nos, ajudant-nos i compartint (nos).
Vivim uns temps que, si no volem una vida grisa, si volem un món de colors, no n’hi ha prou amb dir-ho. Hem d’actuar. I això no és fàcil ni còmode. Actuar implica regalar una de les nostres pertinences més valuoses: el temps. Ens hem de moure, aixecar-nos i posar-nos a caminar. El sofà no marxarà, i ens podrà rebre després de jornades profitoses.
També hem de compartir. No es tracta de fer les coses a la nostra manera, sinó d’anar agafats de la mà amb els altres, amb tot el ventall de diferències damunt l’esquena. És clar, un requisit per això és entendre, no només que no tenim la veritat, sinó que les realitats humanes, de vegades, no quadren amb res objectiu i mesurable. Diferents ulls perceben colors diferents. Si no ens mantenim ferms, tal vegada passarem de la grisor a la foscor total.
