14/05/2023

El dret a quina ciutat

El dret a quina ciutat? S’acosten les eleccions municipals i aquest eslògan no apareix en cap campanya de les nostres ciutats. L’origen de la frase es remunta a l’any 1968, quan el filòsof Henri Lefebvre escriu Le droit à la ville [El dret a la ciutat] com a resposta a l'impacte que el capitalisme galopant de després de la Segona Guerra Mundial estava tenint en les grans ciutats occidentals —i, esclar, amb París a la ment–. Lefebvre plantejava una filosofia d’empoderament ciutadà i col·lectiu que reconquistés espais i hàbits que havien estat capturats pel mercat, de manera que la gent se'ls tornés a fer seus. Perquè la ciutat no existeix sense la gent, llavors i ara. 

Eren els temps de la revolució cultural dels anys 60, que reclamava la possibilitat del “bon viure” i imaginava la ciutat com l’“escenari de trobada per a la construcció de la vida col·lectiva”. La ciutat esdevenia l’espai per a la solidaritat, però també per al conflicte. L’escenari més polític. Unes dècades més tard, en el marc de la globalització, David Harvey en proposaria una nova versió —el right to the city—, que l'entenia méscom un dret comú que no pas com la “llibertat individual per accedir als recursos urbans: un dret a canviar-nos canviant la ciutat.” Aquesta transformació dels processos urbans havia viscut experiències ciutadanes exitoses a Àsia i Amèrica Llatina, però també l’ímpetu del moviment antiglobalització a Europa i Nord-amèrica. Avui la utopia de l’antiglobalització sembla improbable en un temps governat per les grans ciutats d’èxit, que han passat de ser globals a neoliberals, abocades a l’extractivisme immobiliari. 

Cargando
No hay anuncios

Sobre el dret a la ciutat, que implica no sols valorar la ciutadania, sinó fer-la sobirana dels seus drets, pivotarà l’èxit de la ciutat de Barcelona i de la ideologia que la governi. La capital catalana s’ha unit al grup de ciutats globals que, com va exposar Saskia Sassen a Expulsions fa una dècada, primer van incorporar els ciutadans als seus nuclis urbans per fer-ne espais vius per després expulsar-los. Passada una dècada, però, aquesta expulsió de la ciutat ja no és només culpa de les grans corporacions sense rostre: tots som responsables de la justa mesura de les nostres ciutats, perquè tots som turistes en ciutats alienes, i alguns, propietaris que participen de les injustícies en l'habitatge.

Fixem-nos en els candidats. Recentment, el candidat Trias denunciava les dificultats d’un “senyor que guanya 3.000 euros” per arribar a final de mes. Darrere d’aquestes paraules —a part de masclisme— hi ha indignació per la pèrdua d’un dret a la ciutat:el dret d’uns privilegiats que, segons dades oficials, no representen ni el 12% dels ciutadans de la ciutat. Les paraules evidencien una mirada incapaç d’interpel·lar ningú fora del propi món –una ciutat molt poc de tots–. Mentrestant, el partit que durant més anys ha governat i projectat la ciutat, el PSC, reclama el retorn de la il·lusió per Barcelona sense saber quines propostes són les que han d’il·lusionar. Amb l’estratègia de la transversalitat –arribar tant a l’empresari com al treballador–, però sense un projecte emancipador per al ciutadà, es fa difícil d’imaginar que el candidat Collboni rebi la confiança popular per governar des de la buidor.

Cargando
No hay anuncios

El “poder col·lectiu” de què parla Harvey va ser la raó per la qual fa vuit anys una massa silenciosa de ciutadans va acabar fent confiança a una plataforma nova, Barcelona en Comú, formada majoritàriament per activistes pels drets a l’habitatge que es definien com “la gent comuna”. Vuit anys després, els activistes governen la ciutat i han passat de ser poder col·lectiu transformador a gestors de la transformació, i així ho recorden en campanya: “Estem transformant Barcelona” (no és irrellevant que sigui en un segon missatge que s’inclogui els ciutadans com a agent transformador: “Som milers de persones com tu transformant Barcelona”). Amb una actitud hermètica i de vegades sectària, el projecte dels comuns liderat per Colau ha transformat la ciutat –i la idea de ciutat– amb projectes d’urbanisme radical com els eixos verds de l’Eixample, un pla de xoc als barris desfavorits i una política de mobilitat tan inapel·lable com impopular. A l’agenda transformadora li ha faltat generar sentit de pertinença i obrir les portes a un nosaltres més ampli. 

Mentrestant, l’equip d’Ernest Maragall capta tard la necessitat d’interpel·lar l’emancipació col·lectiva. Amb el seu “La Barcelona de tots. L’alcalde de tots” es deixa en un segon terme el republicanisme (“Barcelona republicana”, cançó de campanya) i s’oblida per complet del Procés. S’abraça, com a tímid últim recurs, a l’ombra familiar del germà Pasqual, del qual només una candidatura guanyadora no se n’ha atribuït el llegat. 

Cargando
No hay anuncios

Però en ple 2023 convé recordar que l’èxit aclaparador de l’alcalde Maragall pertany a l’era dels grans relats modernitzadors, on no hi havia cabuda ni per a les crisis econòmiques i socials ni, encara menys, per a l’onada apocalíptica amb què la vida natural amenaça també les ciutats. En un nou temps de decreixement i empobriment material, tenim no sols el dret a reivindicar com a nostres les ciutats, sinó sobretot el deure de replantejar-nos a quina ciutat tenim dret. Un dret col·lectiu que com menys excloent, elitista i sectari sigui més suports i energia sumarà.