El dret a una història pròpia
“Una cosa que estimo molt ara és el temps que passo a casa, no sé si és perquè m'ha canviat la covid (la pandèmia) o perquè m'he fet adulta” (Ashley Park, una de les protagonistes de la sèrie Emily in Paris, en una entrevista al diari El País).
Avances pels carrers i avingudes flanquejades de vidrieres tintades de blanc i persianes metàl·liques baixades i t'adones que ha començat la temporada d'hibernació. Final d’un període turístic especial, el primer de la 'nova normalitat' després de la pandèmia, amb el virus encara present i actiu. Aquest ha estat un any per analitzar tots els detalls, afinar les estadístiques i esmolar els indicadors, per descobrir què ha canviat i quins nous costums i usos han vingut per quedar-se. En definitiva, un moment oportú per al debat, per intercanviar opinions i per fer fluir informació.
Va començar la temporada amb dèficit de treballadors. Un empresari de restauració opinava que eren els subsidis creats durant la pandèmia els que havien portat a l’acomodació i la deserció laboral. Un argument més que perillós, no exempt de certs prejudicis, que apunta cap un autoritarisme estantís. Sincerament, no crec que aquest fenomen es trobi, actualment, en el mapa laboral balear. Però, aquesta mateixa idea, sí que és present en un dels debats més calents de l'esquerra francesa, en els termes de contraposar (un suposat abandonament de) la cultura del treball i (l’impuls a) la cultura dels subsidis, per explicar el desplaçament del vot treballador cap l’extrema dreta. No és un debat actual aquí, però tampoc no és una qüestió banal.
Aquí, per la seva dimensió, persistència i impacte, el dèficit laboral viscut portaria quelcom diferent que, eventualment, hauríem d’encasellar a l’apartat de 'vingut per quedar-se'. El tema té més interès per allò que fa referència a les persones que per la dimensió econòmica. La manca d’habitatge per a temporers, encara que enguany hagi esclatat amb virulència i, per ventura, desanimat una part d’ells a venir, és un fet ocurrent. Fa anys que sabem de la incongruència d’un model, que és capaç de produir centenars de milers de llits per als visitants i no cobreix les necessitats d’habitatge digne i a preu raonable d’una part considerable de residents i treballadors. No és un fet nou, és Balears for export.
La novetat estaria en les persones que per decisió pròpia han renunciat a fer hores extres, a seguir amb el joc dels dies lliures 'pagats' i, àdhuc, al multitreball. En essència, reduir l’activitat laboral pròpia i conformar-se amb menys per viure, a canvi de rebaixar l’estrès. Paraules clau que conté el fet: racionalitzar el consum, llibertat personal, temps per a l'esbarjo, la cultura i la cura de les coses. Temps social, horitzons futurs. Els nord-americans anomenen aquest fenomen great resignacions. El volum i l’impacte d’aquest tipus d’actitud no està quantificat a les Balears, però s’intueix que no són fets aïllats, només cal preguntar. En tot cas, les xifres tenen una importància relativa, la transcendència està en el que té de resposta a les contradiccions del model econòmic que van aflorar amb la pandèmia i a la irresponsabilitat consumista. Anònims de la llibertat o l’impuls natural del ser humà a provar coses noves, vostès poden escollir. En tot cas, una resposta senzilla i sensata a la crisi.
He recordat el començament de The River de Bruce Springsteen: “Provinc de l'interior d'una vall / On, senyor, quan ets jove / T'eduquen perquè facis com va fer el teu pare...”. La cançó es va convertir en un himne per a la classe treballadora nord-americana. La vall d’una economia de serveis, com la balear, és poc profunda i intensament monòtona. El ventall d’oportunitats que ofereix és quasi unidimensional i, en general, d’escassa qualificació: “Els joves abandonen l’escola abans de temps per començar a treballar” podria ser un vers d’un altre himne. Seqüeles de la turistificació del pensament a gran escala, una de les set plagues modernes. Rompre els lligams dels incentius materials que fermen a un al sistema i el converteixen en una peça d’un engranatge inevitable és d’agosarats, va contra corrent i resulta rompedor o revolucionari. Seria un triomf del soft power del ciutadà comú.
Va ser Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, el primer que va escriure sobre el dret a la mandra, en un assaig, habitualment considerat utòpic, en el qual teoritzava sobre la reducció de la jornada laboral, el dret al benestar i l'alliberament de l'esclavatge del treball. Un segle i mig després el debat segueix obert i es parla de setmanes laborals de quatre dies. No és el cas del món del turisme, que, darrere una cara de festa i benestar, amaga una estructura laboral quasi preindustrial, amb llocs de feina de baixa qualificació, en un sistema laboral intensiu i estacional. Una industria de masses, i massificada, sobredimensionada, osmòtica a tot el teixit social, que no només impacta en les condicions objectives, sinó que també arrossega i limita la subjectivitat i la manera de pensar i condiciona el desenvolupament de les capacitats personals.
Ottessa Moshfegh, l’exitosa novel·lista nord-americana d'ascendència croata-persa, en El meu any de descans i relaxació (2018) persegueix immunitzar-se als records dolorosos a través de la sedació. A la gosadia d’optar per reduir les hores de treball i racionalitzar el consum per esser més lliure hi trobaríem la influència d’un fil conductor congènit a l’existència humana: la reivindicació del dret de les persones a tenir una història pròpia. Aquest exercici singular de la capacitat de decidir és una porta oberta a una societat diferent, per ventura la de la 'nova normalitat' encara no trobada. Està en les mans dels poders públics i en les de la gent deixar que passi aire fresc per un relat col·lectiu nou, a l’altura dels reptes actuals.
