A partir del moment que es va declarar oficial la lluita contra les bosses de plàstic per conscienciar sobre l’impacte dramàtic del plàstic en el medi ambient, a casa vam assignar un calaix a les bosses de roba per intentar prescindir-ne. El cobrament de les bosses de plàstic va implicar que molts establiments en regalessin i el calaix es va començar a omplir, fins al punt que cada cert període de temps es produeix un col·lapse al seu interior que impedeix tancar-lo amb facilitat i s’ha d’intervenir amb un procés de selecció, assignació de nous usos i reciclatge. En el darrer recompte n’hi havia 32, i n’hi ha de tota mena: lemes feministes, frases per estimular la lectura, logotips d’editorials, marques de roba i d’alimentació, propaganda d’establiments locals, dibuixos d’estètica hippy, acudits enginyosos que fan referència a la simplicitat de la bossa i fins i tot una amb un tauler dibuixat del tres en ratlla per si l’usuari que la porta ha de matar el temps quan l’autobús no arriba.
Les bosses de cotó han envaït les nostres vides fins a convertir-se en part de l’estilisme de les generacions més joves. Han substituït les bosses de mà, algunes motxilles als instituts, la bossa per anar a ioga i el maletí per posar-hi la carmanyola. Les llegendes impreses sobre el cotó s’han convertit en un espai de reivindicació i identitat personal. Però fa vuit dies, la periodista Grace Cook va escriure un reportatge alNew York Times en què subratllava que aquesta moda que hauria de servir per reduir l’impacte del plàstic continua sent molt poc sostenible a nivell mediambiental. I aporta dades demolidores. Una bossa de cotó orgànic ha de fer-se servir 20.000 vegades per compensar l’impacte de la seva producció, segons un estudi del ministeri de Medi Ambient i Alimentació de Dinamarca del 2018. Per tant, una bossa de cotó s’hauria d’utilitzar diàriament durant 54 anys per compensar els efectes de la seva fabricació. L’enorme despesa d’aigua, l’elevada probabilitat que hi hagi explotació laboral en el procés, les dificultats de reciclatge del tèxtil i l’afegit que la immensa majoria de missatges i logotips impresos a les bosses contenen PVC i n’impedeixen el reaprofitament destrueixen l’aura de sostenibilitat associada a aquestes bosses. Convertir-les en algun altre producte suposa una despesa energètica equivalent a fabricar-la un altre cop i, per tant, tornem a ser al punt d’origen. Unes conclusions decebedores que porten els consumidors a un cert pessimisme mediambiental: acabes descobrint que qualsevol opció és una mala idea. Ara també hem de dir no a les bosses de cotó. Quan el 2007 aquestes bosses reutilitzables es van posar de moda gràcies a l’enginy de la dissenyadora britànica Anya Hindmarch, les xifres de l’ús de bosses de plàstic van baixar tant que semblava la millor idea del món. I el màrqueting ho va aprofitar: tothom va passar a oferir bosses de cotó per demostrar la consciència mediambiental de l’empresa. La revista The New Yorker n’ha regalat més de dos milions als seus nous subscriptors i en els últims anys han esdevingut tendència selecta a la ciutat. Quina casualitat, el New York Times subratlla en el seu reportatge sobre la crisi de les bosses aquesta poc sostenible operació del departament de màrqueting del setmanari com qui no vol la cosa. Ara només caldrà esperar a veure si el diari més famós de la ciutat en regala unes altres fetes de cànem o ves a saber quin material per aconseguir aquest suculent mercat de publicitat gratuïta a peu de carrer.
