De disgust en disgust... fins al cataclisme final

Quin devessell. Això és un no viure, francament. Ja em direu si no, sobretot després d’un començament d’any tan agitat arran del desventurat quedir d’una senyora colombiana sobre el seu emprenedor marit que, subsidiàriament, també feia de futbolista.

L’agra controvèrsia marital va assolir dimensions còsmiques i va catapultar la protagonista fins a l’Olimp del desamor, on ja residirà eternament amb Medea, Cleopatra i les altres celebrities que l’han precedida.

El gloriós eixabuc –tota una lliçó d’empoderament feminista segons algunes fonts– ens va permetre inspeccionar la intimitat conjugal fins al darrer racó: l’engany, la traïció, la crisi d’autoestima, les preferències de Clara Chía en matèria de confitura... i encara un detall de refinadíssima crueltat: vivien a veïnat de la sogra.

De la mà de BZRP, la versió musicada de l’edificant faula feminista curulla d’exquisida sorositat ha superat els 240 milions de visualitzacions a pesar del raquitisme de les rimes i la poca subtilitat de les metàfores (tuelfpoints per la malsofridura boomer que regalima la frase anterior...). Sigui com sigui, un èxit sense precedents. Fins i tot la presidenta en va parlar al seu perfil.

Va anar tan gruixat que la feta gairebé va eclipsar l’altre enorme terrabastall del mes de gener, però amb epicentre al Regne Unit: Spare, les esperadíssimes memòries del duc de Sussex, que no han decebut ningú gràcies als relats de drogues, intimitats sexuals o subtils discrepàncies familiars, flegmàticament resoltes a cops de puny amb el seu germà Guillem. En paraules de Sean Coughlan, corresponsal reial de la BBC, “el missatge de text més llarg enviat mai per un borratxo de mala hòstia”.

La cosa, però, deu tenir la seva gràcia, perquè ja se n’han venut més de 3,2 milions de còpies en els seus tres formats –paper, ebook i audiollibre–, a més de batre un espectacular rècord Guinness: 1,4 milions d’exemplars venuts durant les primeres 24 hores del seu llançament. I no es pot negar que vendre llibres de 528 pàgines a 38 € la peça té més mèrit que aconseguir descàrregues d’un minivídeo gratuït.

Amb tantes emocions, gairebé ens hem oblidat d’un dels grans hits del 2022 amb diverses rèpliques en la conurbació de la Galàxia Preysler. Certament, l’any es va tancar amb la ruptura de l’estranya parella Isabel-Mario i, vistes les parts, no ho podríem qualificar de cosa menor, però la vertadera xitxa la va posar la inefable Tamara Falcó amb la seva proverbial eloqüència i la seva creació més celebrada: “El nanosegundo en el metaverso”.

Corria el mes de setembre i la marquesa de Griñón descartava qualsevol possibilitat de reconciliació amb l’ínclit Íñigo Onieva, amb qui havia planejat una fastuosa boda en paper cuixé. Els supòs informats de la sonada reconciliació, forjada a les matines de la parròquia de Puerta de Hierro i consagrada a l’altar de Pablo Motos en El Hormiguero. Els estalviaré els detalls, però sembla que la cosa va per bon camí i ja ens tornen a somriure des dels mostradors dels quioscs. O sigui que ja ho veuen. Ens surt més o menys a un disgust cada 15 dies.

Ja estam que són signes del temps però, així i tot, costa acostumar-se a l’exhibicionisme autobiogràfic que domina l’esfera pública. Ho podem estigmatitzar dient que són coses d’un starsystem lowcost i dels magazins televisius per a jubilats i mestresses de casa, però la veritat és que és un fenomen ecumènic. L’autoficció, l’autorecreació i l’autoperiodisme (sic) són tendències hegemòniques i el 'jo' com a font d’inspiració omple escenaris, centres d’art i (quilo)metratge audiovisual. Na Bel Olid i na Samantha Hudson ho broden, per exemple. I és que no hi ha com viure dins la pròpia musa.

Però si ja és mal d’entendre per què ho conten, més costa explicar per què ho escoltam i per què dedicam tantes hores i energies a la darrera intimitat morbosa que ens arriba a la pantalleta i que després de dues setmanes de monopolitzar la nostra atenció –titulars, tuits, declaracions, mems, reenviaments, converses de bar...– oblidam com si ni tan sols hagués passat, a l’espera de la següent intoxicació informativa. És un cas de mindfulness especialment eficaç: com que el fenomen és tan absorbent i es repeteix tan sovint, aconseguim tenir el cap sempre entretingut en cotorrades.

Periòdicament arriba una turbulència còsmica –a l’estil de la plantofada de Will Smith a Chris Rock en la darrera cerimònia dels Oscars–, que durant 15 dies ens allibera una vegada més de la responsabilitat de pensar en temes menors, com el cataclisme climàtic imminent; o l’alarmant deriva bel·licista de la UE en la crisi d’Ucraïna, que tan bé ens posiciona de cara a la Tercera Guerra Mundial... Ja dic, temes menors. I infinitament menys gratificants.