El director de cine que parlava de tu

Va ser un dia qualsevol, una nit qualsevol que poses la televisió perquè necessites un tallafocs si no vols que els focs del dia cremin la nit. Solen aparèixer unes imatges o unes històries d’una banalitat sense nom, un concurs per a idiotes, una tertúlia d’opinaires més o menys sensats i avorrits, que et diuen el que durant el dia has sentit vint-i-quatre vegades. Res, un tallafocs.

Però aquell dia no va ser ben bé un dia qualsevol. El color de la pantalla transportava una angoixa irremeiable, la banda sonora se’t ficava al cor, la Marisa Paredes omplia la pantalla amb el seu misteri inexhaurible. I senties l’alè del metge nazi i pederasta (Günter Meisner) des de dins del pulmó d’acer. Vaig submergir-me en aquell purgatori –encara no sabia si seria l’infern– amb l’ànim d’extreure’n els elements purificadors que contenia l’oliosa opacitat general. No em podia moure perquè havia arribat ja començada la pel·lícula i tenia la necessitat de saber quin artista, quin poeta hi havia darrere d’aquell espai sense límits. L’únic que sabia és que acabava de descobrir una font d’oxigen.

Quan em vaig poder aixecar, em va moure aquesta frisança. El film tenia per títol Tras el cristal, que encapçala la filmografia d’Agustí Villaronga. Des d’aleshores, i fins i tot davant pel·lícules de menor anomenada, he sabut que calia anar a veure qualsevol cosa filmada per aquest director perquè, en el pitjor dels casos, sempre s’hi retrata algun moment en què es parlava de mi, com parlen de mi i de vostè tots els grans films de la història del cinema.