Ahir al matí, sentia, a la ràdio, un comentarista de sèries que parlava del canal Disney Plus. Ho pronunciava a l’anglesa. “Disney Plas”. Plas. No va dir “Desney plas”, en canvi, perquè de vegades, quan dius dues paraules en anglès, el que fas és pronunciar-ne una de bé i una de malament. Tothom, per pronunciar la marca de whisky White Label, diu “wait label” però no “wait leibel”. I tothom, per parlar de la plataforma de continguts YouTube, diu “yutub”, però no “yutiub”.
La paraula plus ve del llatí i vol dir “més”. Per a algú de la nostra cultura, els mediterranis, les paraules llatines són part de la llengua. Càtedra, plus, obra magna, motu proprio, pantocràtor. Dir “plas” a l’anglesa, perquè el canal en qüestió és propietat d’angloparlants, s’entén, però també pots pensar que qui en parla no sap d’on ve la paraula. O que li és igual.
La meva filla està fent, a primer de batxillerat, l’assignatura d’història en anglès. Això és perquè han d’aprendre la llengua de Beyoncé, i ho trobo molt bé. Però, ¿història, justament? ¿Història? Venim d’una cultura. Les nostres llengües venen d’aquesta llengua primigènia, que és el llatí. Entenc que els anglesos pronunciïn així el títol de la pel·lícula de Ridley Scott, que protagonitza Russell Crowe: "Gladieitor". I entenc que nosaltres, influïts, també pronunciem “Gladieitor”. Però, ¿els nostres alumnes han de pronunciar a l’anglesa els noms de tots els vestigis romans que tenim? ¿I quan aprendran a dir les paraules que venen del llatí tal com sonen? Com han de dir “Ave, Cèsar”? ¿"Eivie Císar", com a Las Vegas ("Las Veigues")? I ipso facto? "Eipsow factow"? I grosso modo? "Growsow Moudow"? I Carpe diem? "Kerpey Deiem"?
Esclar que si parlen de Boí Taüll, i tenint en compte el títol de la pel·lícula que esmentàvem, potser hauran de parlar del “Pantocrèitor”?
