El rei dels afrobolivians

Si comptem els nascuts a la República Popular que viuen a l'estranger i els seus descendents directes, només la diàspora xinesa ja puja a més de 40 milions de persones. La majoria han conservat l'idioma. És el "món xinès", que en total suma gairebé 1.480.000.000 de persones. Si comptabilitzem l'extensió geogràfica del "món rus" ens surten ni més ni menys que 17.100.000 quilòmetres quadrats. Des de fa temps, Vladímir Putin i Xi Jinping s'ensumen discretament i s'observen de reüll amb la seva mirada fredíssima. Saben que es necessiten i alhora tenen clar que no poden establir una aliança que resultaria lesiva per als seus respectius interessos. La setmana passada, Xi Jinping va jugar un paper diplomàticament impossible: el de candidat a soci lleial i alhora el de mitjancer imparcial. Ambdós són conscients que representen alguna cosa més que dos països enormes. En realitat, es tracta de dos "mons" culturalment autosuficients.

La magnitud d'aquestes identitats ens fa oblidar de vegades que n'hi ha unes altres de molt més petites que estan al marge de la política internacional. A la seva vora, fins i tot una nació sense estat com Catalunya constitueix una superpotència. Certes consciències identitàries són tan fortes que de vegades disposen de traduccions polítiques insòlites. Ara veuran que no exagero. "20 de juliol del 2019. Des de la Casa Reial ens complau informar que, recentment, se'ns ha tramès la comunicació segons la qual Sa Majestat el Rei de Bunyoro-Kitara ha concedit a Sa Majestat el Rei Don Juli I la Gran Creu de la Molt Honorable Ordre de l'Omukama Chwa II Kabalega com a mostra de la seva consideració i proximitat amb la Comunitat Afroboliviana i a Sa Majestat el Rei".

El lector té tot el dret a sospitar que aquest fragment me l'acabo d'inventar amb la intenció d'il·lustrar sarcàsticament les identitats oblidades a què es refereix el títol de l'article. No és així, però. El text el trobaran al web oficial de la Casa Reial Afroboliviana (www.casarealafroboliviana.org), encapçalada actualment pel rei Juli I. Aquesta institució i el càrrec del seu màxim representant són oficials des del 3 de desembre de 2007, quan el prefecte de La Paz, José Luis Paredes Muñoz, va ratificar la coronació que s'havia dut a terme 15 anys abans. A diferència d'altres països americans, Bolívia té una població afrodescendent reduïda –35.000 persones– i geogràficament localitzada, però alhora molt cohesionada gràcies, en part, a aquesta institució hereditària. La seva història és commovedora. Fa dos segles, cap a començaments de la dècada del 1820, un esclau negre anomenat Uchichu, de la tribu kikongo, a l'actual Senegal, va ser portat a Bolívia, que llavors encara formava part de l'Imperi Espanyol (la independència d'aquest país no va arribar fins al 6 d'agost del 1825). Aquest home tenia diverses escarificacions rituals a l'esquena que indicaven el seu estatus reial. La resta d'esclaus van identificar aquells signes i li van atorgar el títol de rei de la seva comunitat, iniciant així una nissaga que encara perdura. Per cert, el rei de Bunyoro-Kitara està reconegut com a tal per la República d'Uganda i té el tractament oficial d'altesa reial. Aquesta dinastia no és cap invent modern ni cap nyap administratiu postcolonial: data ni més ni menys que del segle XIII.

És evident que el rei dels negres bolivians i el monarca de la regió ugandesa de Bunyoro-Kitara, que com hem vist mantenen bones relacions, no disposen de cap poder executiu. No són rics ni influents, ni tampoc estan reconeguts més enllà de les seves incertes fronteres internes. Malgrat això, han cohesionat les seves respectives comunitats, hereves de les terribles vicissituds històriques viscudes per molts africans, que, per desgràcia, encara perduren. Soc del parer que tot allò que pugui servir, directament o indirecta, per enfortir la dignitat de les persones, tant a nivell individual com col·lectiu, mereix, si més no, ser tingut en consideració. I a l'inrevés: tot allò que ha contribuït i encara contribueix a degradar la dignitat humana resulta inacceptable. Ja sé que és molt fàcil fer mofa de les poc conegudes institucions a què m'acabo de referir, així com de les identitats que representen. En el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans se n'hauria de parlar més, d'aquestes identitats. Els afrobolivians són 35.000, i avui els samaritans moderns, per exemple, ja només sumen 700 persones. Dignes identitats oblidades, vestigis d'una història marcada per la piconadora de grans imperis no forçosament occidentals.