El difícil equilibri entre Rússia i l'OTAN
BarcelonaSegurament mai des de la Guerra Freda Europa havia estat escenari d'una escalada de la tensió militar amb Rússia com l'actual, en què s'està produint una perillosa concentració de tropes als dos costat de la frontera ucraïnesa. La decisió de l'OTAN de reforçar la seva presència a l'Europa de l'Est és la resposta a la concentració de tropes russes a l'altra banda de la frontera, una maniobra dissuasòria amb la qual el president rus, Vladímir Putin, pretén aturar el camí d'integració a l'OTAN i a la UE emprès per les autoritats ucraïneses prooccidentals.
Putin amenaça amb envair un país sobirà com Ucraïna, al qual ja va prendre la península de Crimea i on domina de manera informal la regió del Donbass, controlada per forces paramilitars russòfones amb el suport de Moscou. Davant d'aquest escenari, els Estats Units i la Unió Europea només tenen dues opcions. O bé abandonen Ucraïna a la seva sort perquè Moscou hi pugui col·locar un govern titella a l'estil de la dictadura de Lukaixenko a Bielorússia, o bé planten cara i reforcen l'ajuda, també militar, al govern ucraïnès. El primer escenari suposa renunciar a defensar els principis democràtics i establir un precedent perillós de cara a la resta de països que tenen frontera amb Rússia, entre ells les repúbliques bàltiques. El missatge que s'estaria enviant al món és que si algú branda l'amenaça militar, Europa i els Estats Units es repleguen, una cosa de la qual Xina també prendria bona nota.
La segona opció, però, no està exempta de riscos, ja que Putin pot arribar a activar l'opció bèl·lica si es troba acorralat i no se li ofereix cap sortida. Per això cal ser hàbil i combinar la dissuasió amb la via diplomàtica per trobar un punt d'equilibri que eviti la guerra, però sent conscient que una victòria de Moscou pot ser una amenaça més gran a llarg termini. És cert que Rússia té bones cartes per jugar la partida, bàsicament una opinió pública amb accés limitat a una premsa lliure i disposada a defensar una intervenció militar i també unes reserves de gas estratègiques que en part escalfen Europa. Però Brussel·les també pot fer mal a l'economia russa si s'aproven sancions.
Sigui com sigui, es troba a faltar una posició única europea en aquesta qüestió i també una força militar amb la qual reforçar el front diplomàtic, ja que les dues qüestions estan íntimament relacionades. Si existís aquesta força europea no assistiríem a aquest espectacle penós de la cursa dels diferents països, entre ells Espanya, per quedar bé amb els socis nord-americans enviant una fragata o suport aeri. Mentre no hi hagi aquesta posició unitària, Putin jugarà amb avantatge, perquè és un mestre en l'art d'aprofitar les desavinences entre socis (que ja s'encarrega ell mateix d'atiar a través de la guerra informativa). L'alternativa és anar sempre a rebuf de la posició dels Estats Units, que tenen els seus propis interessos.
L'opinió pública europea, i en especial la catalana, és reticent a qualsevol moviment militar per la memòria històrica que pesa sobre el continent. Però no es pot permetre que Putin redibuixi les fronteres a voluntat.
