DGAIA, ensumar sang

Tal com era previsible, els partits han sospesat l'abast polític de l'escàndol de la menor violada i explotada sexualment mentre es trobava sota tutela de la Generalitat, i així, els grups parlamentaris ja han cursat les corresponents peticions per a la creació de comissions parlamentàries sobre el funcionament de la DGAIA. ¿Ho fan amb la finalitat d'estudiar a fons una qüestió tan delicada com l'acollida de menors i millorar sensiblement el servei, o potser per mirar d'utilitzar-ne les disfuncions per mirar de fer mal als respectius adversaris polítics? La pregunta ofèn. Per respondre-la, n'hi ha prou de fixar-se que inicialment cadascú demanava investigar la DGAIA durant el període de temps que més li convé: Junts vol una investigació que vagi del 2016 al 2020, mentre que el PSC, ERC i Comuns demanaven començar-la el 2011, quan encara hi havia consellers de CiU al Govern. Finalment Junts també ha assumit aquesta segona opció. Per la seva banda, el PP i Vox es reserven, com sempre, el naip d'acudir a la justícia i judicialitzar (llegeixi's empastifar) un assumpte que per si mateix ja és prou sòrdid.

És també de preveure que el terrabastall que s'endevina d'ara endavant s'allunyi a gran velocitat de qualsevol preocupació per les víctimes, ja sigui la d'aquest cas en concret o les dels molts altres casos que sens dubte s'han produït al llarg dels anys. Els fets d'ara a Catalunya recorden inevitablement els que van sorgir a la llum a Mallorca fa uns anys: una menor acollida per l'IMAS (Institut Mallorquí d'Afers Socials) havia estat també violada i utilitzada sexualment per una xarxa de pederastes que tenien els menors acollits per l'administració pública com a víctimes preferents, per fàcils. És una situació que es repeteix, i en la vulnerabilitat extrema d'aquests menors hi intervenen un munt de factors, que van des de la seva pròpia necessitat d'atenció i afecte fins a les externalitzacions del servei o la precarietat en què es troben molts dels professionals que el nostre sistema posa a treballar amb ells. En el cas de Mallorca, l'evidència d'aquest punt negre de la nostra societat va servir al PP per arribar a insinuar una xarxa d'explotació sexual de menors impulsada o consentida per Francina Armengol. El mateix PP va arribar també a dur l'assumpte fins a les institucions europees, per embolicar encara més la troca, i entre el partit de Feijóo i alguns estaments clericals van mirar d'usar-lo com a munició per despistar de l'escàndol de l'informe del Defensor del Poble sobre els abusos sexuals comesos per religiosos.

Es vol dir amb tot això que assumptes dolorosos, delicats i sensibles com aquest, com més lluny es mantinguin de les màquines trituradores i generadores d'adrenalina fàcil dels partits polítics, millor. Als polítics i a les administracions els correspon administrar recursos i vigilar que es gastin correctament, i deixar fer feina als professionals i als experts. Les comissions, enteses com a simple escenari d'intercanvi de retrets partidistes, poden aportar molt més fum que llum.