03/08/2022

Destruir la salut des de la sanitat

3 min
Una consulta d'un centre d'atenció primària buida.

Tot i que una bona part de nosaltres ens barallem aquests dies amb el paracetamol, l’ibuprofèn i els xarops de la tos, en l’enèsima onada de la pandèmia, ja estem en mode vacances i podem reflexionar amb alguna dosi de calma. Avui, justament, em proposo parlar de la salut i de la crisi actual de la sanitat per fer-la possible. Vivim moments en què no sembla gaire recomanable sentir-se malament i convé seguir el consell del títol del llibre del doctor A. Sitges: Si pot, no vagi al metge. Anys de retallades no recuperades més el progressiu domini (entre els responsables i entre molts professionals) d’una medecina deshumanitzada, suposadament científica, estan portant la gestió de la salut de tots a una mena de KO tècnic. 

Per argumentar aquesta afirmació faré servir una experiència personal. Al mes de març vaig patir un petit incident cerebral del qual em vaig sortir, progressivament, sol. Quan algunes setmanes després aconseguia visita amb la meva metgessa de família, va començar el recorregut diagnòstic. Passades unes setmanes em van investigar el cap i vaig tenir un informe. Per a qualsevol malalt, allò que deia era força espectacular i generador de noves preocupacions. Semblava que bastants cables s’estaven quedant sense protecció (mielina) i que la meva matèria grisa estava en decadència. El sistema i el sentit comú feien preveure que, en uns dies, podria parlar amb la meva metgessa, m’explicaria el que significava i acordaria amb ella què calia fer a continuació. Però res d’això era possible. Havia d’esperar amb els meus dubtes i angoixes un mínim d’un mes.

Per sort, una amiga neuropsiquiatra es va mirar l’informe i em va tranquil·litzar: “Jaume, el que et passa és que t’estàs fent gran i, per sort, tot allò que vas perdent encara es compensa amb el teu ampli magatzem cognitiu”. Tot i el principi de realitat que em feia tornar a sentir-me feliç, vaig continuar intentant fer allò que tot el sector sanitari de la família em deia: has de parlar amb la teva metgessa de família. Passades setmanes infructuoses (digitalment, telefònicament i presencialment) em vaig presentar un dia que tenia guàrdia i em van posar a la llista de visites... Vet aquí, però, que la professional era una suplent que posava bona voluntat per receptar-me el que volgués i a la qual jo havia de recordar les incompatibilitats del meu historial mèdic. Vaig sortir, si més no, amb la programació d’una nova prova diagnòstica, que deu estar prevista en algun protocol... Tot i la intriga, no segueixo. El final, de moment, és una hipotètica visita de la meva metgessa els primers dies d’agost.

Mentre vaig vivint aquesta, per a mi, aventura (no veig perillar la meva salut) em pregunto sistemàticament com deuen patir la multitud de persones que cada dia veuen afectada la seva salut per les malalties i pel maltractament institucional. Cada dia renovo la meva fe en el sistema de salut pública i lluito contra el negoci i la beneficència. Però, patint el sistema, quants ciutadans i ciutadanes es van oblidant de les raons de la seva existència?

He explicat una petita part de la batalleta (té molts capítols més) per poder parlar de tres efectes destructors. El primer té a veure amb quantes persones han cercat un recurs privat en no obtenir resposta del sistema públic. Retallar en salut significa avalar que d’un dret i una necessitat col·lectius algú pugui fer negoci. Les esperes quan no saps què et passa no fan res més que enriquir el negoci de la salut i tacar fins a convertir-lo en impresentable el sistema públic. Per què no està prohibit el mercat d’un dret com la salut o, si més no, prohibit facilitar-lo des de l’administració pública?

El segon dels efectes té a veure amb la deshumanització a què he fet referència. Atendre la salut no comença per aplicar una cura sinó per escoltar i explicar. Jo no necessitava cap prova diagnòstica si, diguessin el que diguessin els resultats, no estava garantit que un professional dialogaria amb mi per donar-li sentit i suggerir-me una forma d’atenció. Jo no necessito un metge per diferenciar valors estadístics que ja m’ha marcat una màquina, sinó per ordenar angoixes, entendre el meu cos i abordar formes de fer o de medicar-me saludables. No necessito una medecina que renuncia a educar per a la salut a cada pacient.

Finalment, tota aquesta mala pràctica no condueix més que a l'hiperdiagnòstic, la hipermedicació i la medicalització extrema de la vida quotidiana. Temo tornar al metge perquè sé que en sortiré amb noves demandes de proves i estic segur que alguna cosa em trobaran i hauré de substituir el meu whisky de les ocasions especialment felices per alguna pastilla. La persona que no és escoltada cerca una etiqueta per al seu dolor, demana el descobriment d’una causa i reclama un fàrmac que la curi. I el sistema actual de sanitat, que no de salut, es dedica a fomentar-ho.

stats