24/07/2023

Després del 23-J: retorn al més bàsic

3 min
El Parlament de Catalunya

Té cap sentit escriure un article sobre política hispano-catalana per a l’endemà d’unes eleccions espanyoles tan rellevants en la definició d’aquesta relació, sense saber-ne el resultat? Penso que sí, sobretot si anem al més bàsic, és a dir, a allò que no canviarà siguin quins siguin els resultats. O, dit d’una altra manera, si serveix per recordar allò que cap govern espanyol sigui del signe que sigui s’avindrà a canviar de bé a bé.

En campanya electoral s’exagera molt la capacitat transformadora de la política, però sabem de sobres que la naturalesa del conflicte històric entre Espanya i Catalunya no es dirimirà pas entre governs. El conflicte és entre l’aspiració nacional catalana i unes estructures colonials espanyoles. I per estructures em refereixo a tots els aparells de l’Estat: el sistema judicial, les forces policials, el sistema comunicatiu, els mercats culturals, els interessos corporatius –empresarials, sindicals, acadèmics, esportius...–, i tota mena d’organitzacions interessades a mantenir l’statu quo.

Per tant, i en segon lloc, si bé els governs de cada moment poden modular l’expressió del conflicte, no el poden resoldre perquè és fora del seu abast. Els aparells de l’Estat estan per sobre dels governs, com hem comprovat fins i tot en els moments de més sintonia partidista entre Espanya i Catalunya. Penso en el període dels governs socialistes de Rodríguez Zapatero amb els de Maragall i Montilla, o darrerament entre els de Sánchez i d’Aragonès. Ni l’Estatut del 2006 va acabar bé tot i els compromisos públics de Zapatero, ni la promesa de concòrdia de Sánchez ha permès avançar gens. La representació institucional i pública de la política democràtica és una petitíssima part del joc de poders que es mouen molt còmodament en els reservats dels restaurants, les tribunes dels camps de futbol o els salons discrets dels palaus reials.

Tercerament, i sabent quin és terreny de joc, és obvi que la diferència de forces entre l’estat espanyol i Catalunya és abismal. Les aspiracions sobiranistes no poden guanyar un conflicte que es juga amb les regles de l’adversari. Ho sabem per història i ho sabem per experiència recent. Si d'ençà de finals del 2006 i fins al 2017 vam creure que es podia arribar a la secessió va ser per una confiança profunda –i ara sabem que ingènua– en la força popular i democràtica del Procés. Però no n’hi va haver prou. L’èxit del gest èpic del referèndum no va poder resistir les amenaces i la repressió, d'una banda, ni la precipitació i la divisió interna de l’altra. Així, ni s’arribarà a la independència de manera racional i pactada, com per una confrontació cos a cos amb l’Estat.

El que em sembla que cal tenir clar, governi qui acabi governant, és que no és possible arribar a la independència només des de la política institucional. La legalitat autonòmica ho fa del tot impossible. En aquest punt, seria convenient no enganyar-se: ni l’estratègia pactista d’ERC –si la manté–, ni la confrontació de Junts i la CUP, ni tan sols una llista cívica que acabi atrapada en les institucions autonòmiques, en cap cas tindran prou força per desestabilitzar cap govern espanyol i menys per fer trontollar l’Estat. 

En realitat, només una nova embranzida popular, àmplia i sostinguda, creativa, serena i resistent, capaç de reprendre la iniciativa en l’acció i en el relat, amb nous lideratges, conscient dels beneficis socials, però també capaç d’assumir els costos personals de seguir endavant, amb la complicitat d’una bona part de les organitzacions de la societat civil compromesa amb la nació i que es faci respectar internacionalment, podria tornar a empènyer les institucions polítiques catalanes a preparar una nova i qui sap si definitiva ruptura democràtica amb l'estat espanyol. 

Però per a tot això, primer l’independentisme polític ha de tocar fons. I, guanyi qui hagi guanyat, això pot passar en aquests pròxims quatre anys. Cal anar-se preparant.

stats