Desolació

Aquests dies molts alumnes poden “apujar nota” llegint un llibre, triat pels mestres de literatura. Ana María Matute o Lorca, en castellà; Rodoreda o Moncada, en català, pel que veig.

Llegint és el verb que he fet servir, però no és exacte. Aquesta és la pretensió. El que fan els alumnes que –i ja és molt– volen apujar nota és buscar l’audiollibre. I això encara. Se'l posen a velocitat doble, mentre fan altres coses, com mirar el mòbil. La veu de l’actor o actriu que llegeix parla com als missatges que s'envien. Com un titella.

“És que és molt cursi”, et diuen. I et posen l’exemple d’algunes metàfores. Evidentment, fora de context, i sobretot sense context, fins i tot la mítica metàfora de Rayuela “Nos besábamos como su tuviésemos la boca llena de peces vivos” semblaria una pelleringa. La llacuna és tan estratosfèrica que ni tan sols han pogut riure's de Sabina.

Es riuen dels llibres de la Guerra Civil, però des d'un altre lloc, més lleuger, que el nostre. Riure és conèixer i en certa manera estimar. La teva burla de les esferificacions, que coneixes i pots comparar amb altres maneres de fer cuina, no és la seva, tan passada de moda i cunyada: "És que et quedes amb gana".

Agafen un llibre i no en llegeixen la sinopsi. No saben si l’autor és viu o mort i si l’obra passa ara o a l’època d’Ermessenda. Han conegut la diversitat (coses boníssimes, coses normals i coses dolentíssimes) en tots els altres àmbits: música, menjar, sèries, roba. Són crítics amb tot això però amb els llibres no. I repeteixo, un cop més. No ho salvarem excepte si ens fiquem al cap que l'única solució entre ells i nosaltres és la lectura en veu alta.