Qui descapitalitzi Madrid bon descapitalitzador serà

Amb la persecució policial i detenció a Alemanya de Carles Puigdemont, tots els espanyols es varen poder assabentar que el Tribunal Constitucional Federal d’aquell país tenia la seu a la ciutat de Karlsruhe, no a la capital, Berlín, ni a la capital d’abans de la unificació, Bonn. Karlsruhe ni tan sols és la capital de Baden-Württemberg (Stuttgart), l’estat federal del sud-oest d'Alemanya on està situada. Tampoc no és geogràficament equidistant de la resta de capitals estatals, sinó que es troba a la perifèria del territori, a 15 km de la frontera amb França. Una cosa semblant que el TC espanyol tingués la seu a Ourense, Cadis o Terol, per assenyalar algunes capitals de la perifèria. No obstant això, la realitat és que entre les alternatives que estudiaren, quan se cercava ubicació per a l'alt òrgan constitucional espanyol, el més lluny que va arribar a estar del centre de Madrid va ser la 'cuesta de las Perdices', a la carretera de la Corunya. Això sí, per prendre la decisió es va programar un viatge a la seu de Karlsruhe. Històric. 

En una república federal com l’alemanya, o un estat descentralitzat com Espanya, entra dins la lògica més pura (en aquest cas kantiana) que les seus de les institucions puguin estar descentralitzades arreu del país. A Espanya, on moltes vegades el cap només es fa servir per envestir, com deia Antonio Machado, s’ha insinuat la possibilitat que alguns organismes de segon nivell poguessin reubicar-se a alguna capital de província de l''Espanya buida' i s'ha muntat la marimorena. No vull fer un acudit fàcil, però, realment, és Isabel Ayuso la que porta la veu cantant dels xiscles conservadors. “Ens volen 'descapitalitzar' Madrid”, criden (la dreta espanyola d'un temps ençà crida, només crida; s’escridassen entre ells i amb els altres). El sentiment patrimonialista de l'Estat, i en definitiva de la idea d'Espanya, que existeix entre la classe política conservadora 'madrilenya' (també entre alguns no conservadors) resulta d'una profunda degradació cívica i moral.  

Encurioseix que sigui precisament la paraula 'descapitalitzar' l’escollida per l’eixerida presidenta madrilenya Ayuso per qualificar la situació, quan un dels processos més ben alimentats durant la transició política espanyola ha estat, precisament, la concentració de poder econòmic a Madrid, en detriment dels centres tradicionals espanyols de Barcelona i Bilbao. La confluència de fortunes provinents de l’antic règim, de  privatitzacions dels primers governs socialistes i, molt especialment, dels governs d’Aznar i de capital corporatiu internacional, que es varen ordir entorn del poder i les institucions durant aquest període de la història recent, han provocat que Madrid adquirís una empremta de pol econòmic i financer que abans no tenia. El fet ha esdevingut determinant de moltes actituds i comportaments.  

Privatitzacions, la cultura de les 'portes giratòries', el dúmping fiscal madrileny... han format part de la litúrgia de la refundació i ampliació de l’establishment que durant la Transició s’aniria confabulant per l’assalt a l'Estat. També, ja s’anava imposant l’economia financera per sobre de la productiva, en un procés que entroncava amb la globalització en voga, i li venia com anell al dit a una plaça 'buida' com Madrid. El vòrtex d’aquesta borrasca estava situat sobre la capital, en uns moviments de tint espuri que giraven en detriment dels principis descentralitzadors del nou estat que s’anava creant i que perjudicaven la resta de comunitats. Però el més peculiar de la situació, el gust de l'Spain is different, era que paral·lelament a aquest procés de concentració econòmica i política es remasteritzava un 'estat profund' que orbitaria per sobre les institucions residenciades a villa y corte. La sincronia entre l’establishment i l’estat profund es pot dir que representa la singularitat espanyola de la formació del poder. I, per a més abundància, tots dos es troben molt còmodes sota el paraigües de la cúspide monàrquica, en un sui generis procés de retroalimentació (avals al rei emèrit i desestimació de la fiscalia, n’és el darrer exemple). I amb un conglomerat econòmic-mediàtic que els conrea, avicia i protegeix. 

Dels tres poders de l’Estat, la versió 'profunda' està arrelada amb especial intensitat en els alts estaments del poder judicial. Bastaria observar l’evolució que ha sofert el TC en relació amb la definició inicial de l’estructura de l’Estat (primera sentència contraria a la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic - any 1983) i el seu posicionament actual, per comprovar com aquest ha anat girant amb un esperit recentralitzador. A més,  els governs conservadors s'han acurat a oferir a la justícia instruments eficaços per reprimir la dissidència (llei mordassa com a reacció immediata a l'M-15). La judicialització de la política és l’element més regressiu del moment actual, especialment en el que fa referència a la articulació de l’estructura de l’Estat. No és debades que el PP estigui cercant que els mateixos integrants del cos judicial elegeixin el seu màxim òrgan de govern, com si la seva independència es mesuràs per l’allunyament del cap de justícia del cos electoral i de la sobirania popular. 

Per completar el quadre de la 'capitalització' de la capital, és obligatori fer referència a la molt reiterada consolidació del sistema radial de infraestructures de transports i comunicació vuitcentista,  que es va reafirmar amb la dictadura i que en l’actualitat s’ha consolidat, en detriment de sistemes intercomunitaris perifèrics que intercomuniquin àrees econòmiques de major importància. Un sistema, el radial, que, lluny de corroborar les seves possibles 'bondats' derivades de l’efecte teranyina sobre el territori de l’Estat, ha servit per concentrar activitat i poder en el centre, al qual ara el “separatista” Sánchez “vol robar”, i buidar altres regions. Inversió tèrmica: ara ja no és Madrid qui “roba”, sinó és a Madrid a qui “roben”, com a nova ocurrència del trumpisme espanyol d’Ayuso. 

Però les sortides de to d’Ayuso i companyia no són intranscendents; més aviat al contrari, són un símptoma que hi ha temes que no estan disposats a tocar de cap manera. I, a sensu contrario,  si es volen solucionar els problemes territorials de l’Estat, tant en el vessant de les regions 'buides' com en la de les perifèries polítiques i econòmiques, no serà suficient amb el premi menor de la seu d’alguns organismes.  

Celestí Alomar és geògraf