Desbarat a Marivent

No em passa sempre, però hi ha moments en la nostra soferta vida col·lectiva que em fan enyorar la ploma maliciosa i sovint lúcida de Llorenç Villalonga. L’autor dels Desbarats, del mite de Bearn i de la distopia de la Mallorca turistificada rebatiada com a Turclub a Andrea Víctrix va ser, també, un caricaturista de traç gruixat, carregat de biaixos i d’ideologia, sí, però caricaturista, al cap i a la fi. Sabia observar la societat mallorquina amb l’astúcia dels moixos que tant li agradaven (ell en tenia un, per exemple, que nomia Moix), i després la retratava amb la perfídia d’un mirall deformat. Així, la poetessa Aina Cohen era un alter ego de Maria Antònia Salvà, una de les millors escriptores que ha parit aquesta illa, i bona part de la noblesa mallorquina del moment s’escandalitzava en trobar-se (o en no trobar-se!) retratada entre les poques desenes de pàgines de Mort de dama. Les seves novel·les eren, sovint, desfilades de personatges que transitaven entre el grotesc i l’ambivalència, entre la sornegueria i el tanmateix.

I l’he enyorat. L’he enyorat aquests darrers dies, arran de la recepció anual dels reis espanyols a Marivent. Perquè… hi pot haver res més provincià que ser un dels sis-cents convidats a aquesta comedieta? Hi pot haver res més provincià que ser un dels cinc o deu o vint que rebutgen públicament la invitació, i que ho mostren a les xarxes perquè quedi clar que no hi aniran, però que convidats sí que hi estaven? He de confessar que jo no vaig ser dels uns ni dels altres, però que si per una desgràcia sobtada hi hagués acabat assistint, no m’hauria sorprès trobar-m’hi el marquès de Collera (o de Llevant), dona Obdúlia Montcada ben endiumenjada amb plomes i setins, o bé la mesuradíssima dona Maria Antònia de Bearn, que hi hauria anat a treure el cap perquè ningú la mormolàs, però que hauria partit de la soirée abans que servissin els entremesos perquè ningú digués que a Bearn (“Bearn, peix i carn”) s’hi passa fam.

Idò això, si fa no fa, és el que varen anar a fer unes sis-centes animetes al palau ocupat de Marivent. D’una banda, hi havia els del Partit Monàrquic, o potser n’hauríem de dir el PP i Vox, vestits amb guaiabers en homenatge al rei Felip; la corbata verda els devia fer calor, en ple mes d’agost. De l’altra, els del Partit Republicà, és a dir, el Socialista, que per estatuts defensa la fi de la monarquia i que pels canapès va on faci falta i l’aplaudeix. Els liberals, al seu torn, discutien si tornaven a barallar-se o si creaven encara un altre partit, i els catalanistes i els esquerrans eren defora, a la manifestació. Després hi havia la premsa, àvida per capturar alguna notícia que, of course, passaria davant de qualsevol esdeveniment local. La resta pareix que varen ser cares suades, capades eloqüents, selfis mig robats i una pàtina homogènia i estantissa de neovassallatge. Vestits de roba de llengües i àcid hialurònic. Patges i criats. Qui ho va dir, que els Desbarats de Villalonga fossin cosa només del segle XX?