Si és que les seus dels partits es vesteixen massa curtes

Hem posat els peus a la Lluna, hem descobert vacunes i hem construït edificis majestuosos de centenars de metres d’altura, però la humanitat encara ha de dedicar part de la seva existència a l’avorrida tasca de girar mitjons. Les narratives periodístiques ja predeterminades es comporten de manera semblant. Només cal veure com els diaris de la dreta i més enllà s’afanyen aquests dies a girar el relat, com autèntics mitjons periodístics no necessàriament nets. “Els policies assenyalen el govern i demanen que no els utilitzi”, escriu en portada l’Abc sobre els incidents davant la seu del PSOE. És cert que, amb l’1-O, no semblava que calgués gaire esforç per entusiasmar els centenars d’agents desplaçats –A por ellos, oé, oé, oé–, però cal deduir que obeïen ordres igualment del ministeri de l’Interior, no pas que actuaven per compte propi a partir de les seves afinitats. Una altra girada de mitjó radical, d’aquelles que si fas amb massa ímpetu pots acabar havent de sargir-los, és la de convertir l’agredit en provocador. És el que fa El Mundo quan titula: “El govern blinda Ferraz i la protesta es radicalitza”. Pobres ultres de la mà alçà! Quina desconsideració, això de protegir les seus dels partits polítics, podent-los deixar rebentar vidres a plaer. No m’estranya que es radicalitzin: si és que van provocant.

També és divertit d’observar l'esforç per desmarcar els ultres del conjunt de la protesta, quan només cal veure'n quatre imatges per constatar que són l’essència dels aldarulls. Amb el Procés, esclar, tiraven més pel dret i no parlaven de pomes podrides, sinó d’una entranya podrida dels separatistes. El seu relat només s’aguantava si cada independentista havia cremat un parell de centenars de contenidors pel cap baix. Esclar, de tant girar mitjons, han acabat agafant també els bruts i ara s’estén una incòmoda pudor de peus.