Els delictes d’odi, assignatura pendent
Cospedal s’equivoca: l’odi no el vam deixar enrere el 1978, simplement el vam silenciar
La democràcia espanyola porta un retard escandalós en la denúncia i persecució dels delictes d’odi. Quaranta anys després de la mort de Franco, tot just ara la justícia comença a posar les eines per castigar aquest tipus de discriminació, i encara amb comptagotes. La Transició espanyola es va fer sense revenges, però a costa de pagar l’alt preu del silenci, de tancar els ulls a la pervivència explícita de discursos de l’odi, especialment vius encara avui en entorns d’ultradreta. És com si s’hagués perpetuat la cultura de la impunitat franquista cap a actituds i violències d’ideologia feixista, per no dir directament neonazi: racisme, xenofòbia, intolerància per raons de gènere sexual i antisemitisme estan a l’ordre del dia. També ho està la catalanofòbia, però la justícia evita pronunciar-s’hi. Els tribunals fins ara han sigut impermeables a les 277 denúncies de l’entitat Drets contra tuits d’aquesta mena. Una altra anomalia de la Transició, una anomalia que, lluny de ser corregida, sembla ser assumida amb increïble normalitat per la societat espanyola.
La feble persecució dels delictes d’odi és, sens dubte, un element més de la crisi de la democràcia a l’Estat. El sostingut creixement de la demanda social i política per posar fi a la Transició, molt vistós amb el procés de ruptura catalana o amb el trencament del bipartidisme a nivell estatal, té també una cara judicial. Hi ha la coneguda cara de la corrupció, amb les implicacions reials en el casos Nóos com a màxim exponent, però també fóra bo començar a tenir casos exemplaritzants de desemmascarament de delictes d’odi. Segons el Moviment Contra la Intolerància, a Espanya cada any es donen uns 4.000 delictes d’odi. És una realitat massa estesa per seguir ignorant-la. I encara menys per banalitzar-la, com ahir va fer la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, en demanar al PSOE “que no tingui sempre al damunt de la taula la clara vocació de parlar d’odi o sectarisme” quan “el 1978 ja vam deixar enrere l’odi”. Doncs no. No el vam deixar enrere. Simplement el vam silenciar. I segueixen campant perillosament. Inclòs el de catalanofòbia.