Debord a la platja
La idea de continuar existint després de la mort no em sembla cap gran pla. No és ja prou fatigós viure una vida? En tot cas, sí que hi ha una ráo per la qual esper que hi hagi un cel, i és perquè m’agrada imaginar-me la cara de Guy Debord (òbviament, si hi ha un cel, està ple de marxistes) vigilant-nos des d’allà dalt, tot satisfet comprovant que les seves teories sobre la societat de l’espectacle no sols han resultat del tot certes, sinó que els individus moderns estam entestats en semblar-ne, directament, una paròdia.
Res millor que la intersecció d’estiu i xarxes socials per contrastar-ne la vigència. Ja hem renunciat tots a fer un pacífic bany en una cala apartada, gaudint del paisatge amb tranquil·litat; però amb un poc de sort i amb l’enquadrament adequat podem 'aparentar' estar fent un pacífic bany en una cala apartada, gaudint del paisatge amb tranquil·litat. Només que la cala en qüestió és el caló del Moro i has hagut d’esperar hores per poder-te fer la foto i remullar els peus una estona en aquella sopeta de pixum i desesperació, tot per fingir viure el somni mediterrani d’Estrella Damm.
És divertit constatar que, a mesura que els publicistes i la geolocalització convertien els nostres petits refugis a recer de la turistificació en autèntics inferns on s’amuntega la carn, per als locals, de sobte, anar a platges com s’Arenal o Magaluf s’ha convertit en una opció cada cop més comuna, especialment després de la pandèmia, quan molts de nosaltres vàrem redescobrir indrets que havíem donat per perduts. Tanmateix, a l’agost la sopeta és més o manco la mateixa arreu.
O no. Encara queden racons, clar, i els mallorquins hem après a localitzar-los i guardar-los més o manco en secret. Personalment, aquests darrers anys la meva platja preferida ni tan sols és una platja, sinó unes roques darrere d’uns apartaments i un hotel. Un decorat tan poc convincent per al turista prototípic i la seva prototípica idea del que hauria de ser una platja de foto, que només hi trobes quatre nadius i algun client massa mandrós com per allunyar-se gaire del bufet lliure. I sé d’altres llocs, clar, llocs on estar relativament sol i on alguna trava dificulta el pas o un petit error de Matrix espenya la postal, que en aquestes altures és l’únic que garanteix certa pau. Però no us diré on són.
Perquè de la mateixa manera que esper que hi hagi un cel només perquè Debord gaudeixi de la vigència de les seves teories, esper que hi hagi un infern per a la gent que es dedica a publicar llistes de 10 llocs de Mallorca que només coneixen els locals o 5 platges de l’illa encara paradisíaques. A tots ells els desig una mort horrible, dolorosa i lenta. Perquè, en aquestes altures de la massificació apocalíptica, pens que l’obligació de tot bon mallorquí i mallorquina, si algú de fora us demana recomanacions de llocs per visitar, és mentir vilment i dir el de sempre: Valldemossa, Can Joan de s’Aigo, la Seu, es Trenc, es caló del Moro… You should totally go there and die.
