24/03/2023

El darrer, que tanqui la porta

3 min

Segons dades de l'anuari del Col·legi de Registradors de Propietat (poc sospitosos de militar en l'extrema esquerra), les Balears són la comunitat de l'estat espanyol amb un preu més alt de l'habitatge: 346.499 euros de mitjana, enfront dels 188.036 euros de preu mitjà a Espanya. És a dir, pràcticament el doble.

Darrere d'una xifra objectiva i freda com aquesta hi ha molts milers de persones que no poden llogar (ja no diguem comprar) un lloc on viure, o que s'han de conformar a fer-ho en condicions inacceptables, o directament en infrahabitatges (que també són pastura dels especuladors). Hi ha, darrere de les xifres, desnonaments, pobresa i desigualtats escandaloses en una suposada societat del benestar que, a més, figura que habita al paradís a la Terra. Hi ha més xifres i percentatges: sobre el preu exorbitat de la cistella de la compra, sobre l'insuficient habitatge públic, sobre la cinquena part de la població que es troba al llindar de la pobresa. 

També hi ha algun petit avanç, com ara que l'expressió 'emergència habitacional', fins no fa gaire proscrita o caricaturitzada com una exageració d'extremistes, comença a ser acceptada i utilitzada com la terminologia adequada per descriure la situació a les Balears. També, per part d'experts i professionals de l'economia i del sector immobiliari, que constaten que la bombolla constructora i especulativa ha arribat massa lluny i que ja només li queda una part de recorregut que no du cap al creixement, sinó al col·lapse. Ha succeït com amb una altra expressió, 'emergència climàtica', que també ha acabat sent acceptada per les ments pensants del sistema. El capitalisme és sempre renuent, en principi, a acceptar el llenguatge d'aquells que es proposen combatre'l, però finalment l'accepta i l'acaba fent seu, com fa amb gairebé tot. Aquesta, de fet, és la clau de la seva pervivència i preeminència: la capacitat de modular-se, d'adaptar-se i d'incloure. De convertir en arguments a favor seu els arguments de l'adversari, i de convertir l'adversari en mercaderia que pot ser posada en circulació als mercats.

Succeeix, però, que l'acceptació de l'existència de totes dues emergències comporta una lentitud que és inversament proporcional a les evidents presses que el seu mateix nom indica. Per definició, 'emergència' es refereix a un assumpte que ens interpel·la urgentment, que no hi ha massa temps per abordar. En el cas de l'emergència habitacional, pot dur a un escenari catastròfic amb el qual es fantasieja sovint des dels àmbits de la cultura i la llengua: la substitució. Al final, si els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers acabàssim sent una minoria dins ca nostra, seria per una pura qüestió de mercat, concretament de mercat immobiliari.

Corregir o revertir aquesta tendència és possible, però exigeix la intervenció dels poders públics. Tampoc això és bolivarianisme: el lliure mercat admet tranquil·lament aquestes intervencions, i de fet les preveu i les demana quan considera que li convenen. En el cas de les Balears, és més que possible que hagi arribat el moment que intervenir en el mercat sigui necessari, precisament per assegurar la continuïtat d'aquest mercat. És això que dèiem del capitalisme: que s'adapta, que inclou, que aglutina tot allò que li convé. I, de la mateixa manera, expulsa i depura allò que no li convé. Al mercat de l'habitatge a les Balears li convenen polítiques públiques de correcció i redistribució. Necessita, en canvi, superar el plantejament del dobler fàcil, al crit de: “El darrer, que tanqui la porta”. I li sobren especuladors, paràsits i vividors. De fora i d'aquí.

Escriptor
stats