Una cultura tan robusta i esquifida
No hi havia en tot València un poeta com ell. Vicent Andrés i Estellés tenia un pacte demoníac en virtut del qual li era permès de fer sorgir la poesia en qualsevol lloc i circumstància. Res no li era antipoètic, per més que es deixàs anar per camins fangosos i dreceres de mal trànsit: ell sempre en sortia més poeta que mai, més net que mai, tota la seva persona rajant l’or puríssim de la paraula poètica. Una cultura que, com la nostra, pot presentar entre els seus poetes un exemplar com Vicent Andrés i Estellés sempre tendrà d’on treure forces en cas de desgràcia.
D’un altre valencià, Joan Fuster, se’n té esment enguany en tot el mapa de la nostra cultura. També podríem dir-ne que és tota una grandiosa i molt rica mina que pot mantenir el país en cas de desventura. No hi ha dia que no fixi en el calendari tot d’actes d’homenatge, d’estudi i/o reflexió sobre els escrits d’aquest home que pensava i que, per això, esdevingué objectiu dels terroristes de l’extrema dreta valenciana: dues bombes en volgueren cobrar la vida, i no sabem ara com seria el País Valencià si aquells assassins en potència s’haguessin sortit amb la seva.
Volia dir, en tot cas, que una cultura amb pilars com aquests dos homenots valencians està en condicions d’obrir futur perquè el país hi progressi. I, com que no són dues excepcions irrepetibles, aquest mateix país està en condicions d’assolir un fèrtil desenvolupament. Ho deim així perquè una majoria de ciutadans ho creim així... quasi sempre. Els dubtes, el cric-crac no ben localitzable d’algun dels pilars, apareixen o fan aparèixer dubtes quan veus que a Burjassot, poble del poeta Vicent Andrés i Estellés, l’Ajuntament va dissoldre la fundació pública que havia de conservar el llegat del poeta i estimular-ne l’estudi. Siguem com siguem, el camí del país s’allarga per damunt d’unes muntanyes russes destrempades.
Guillem Frontera és escriptor
