El culte al consum i l’eudaimonia
L’atzucac en què ens trobem no ja com a civilització sinó com a espècie redunda en el descrèdit de l’humanisme. Però igual com la democràcia s’ensorra per poc democràtica –no per mal sistema– l’Homo sapiens va cap al desastre per poc humà –no perquè sigui essencialment malèfic–. Creure que només ens humanitzem pouant en la pròpia humanitat –seguint el mandat “Coneix-te a tu mateix”– és una fe socràtica que aplega més o menys fidels, els humanistes, en funció de les vicissituds històriques. L’evolució que crea la vida i la va fent complexa i intel·ligent, li dona alhora més potencial destructiu. És un camí vorejat d’extincions i catàstrofes, que es perd i recomença. Tenim a dintre la brúixola per esquivar la catàstrofe que podria suposar la fi de l’espècie Homo sapiens, però res no ens assegura que la mirem i la seguim a temps. Té com a nord l’eudaimonia, un sentiment de benestar ple i serè, de reconciliació amb un mateix i els altres, que ens envaeix quan creixem humanament.
Si l’humanisme, tal com l’he descrit, veu en el decreixement l’única sortida, no és perquè s’hi resigni com a mal menor, sinó perquè el valora com a bé superior. Si poguéssim mesurar el nivell d’eudaimonia dels quasi 8.000 milions d’Homo sapiens que poblen el planeta, potser constataríem que això que anomenem globalització –i que és només una de les moltes globalitzacions possibles– no els ajuda a créixer humanament. La religió que, en general, professen recorda la dels israelites quan Moisès baixa del Sinaí. El consum és el seu culte, i les grans superfícies, els seus temples. És el consum –el fet de voler posseir, fer i entretenir-se amb el mateix– el que els globalitza. I en parlo com a culte perquè es predica, perquè obliga, perquè té litúrgia i rituals i perquè pretén donar sentit a la vida dels que el practiquen. Però el consum té una altra característica fonamental: ens empeny a posseir, fer i entretenir-nos amb coses de les quals no només podríem prescindir sinó que prescindir-ne –o almenys deixar d’estar obsedits per tenir-les– és condició necessària per créixer humanament.
El creixement econòmic, tal com ens el venen, no és només incompatible amb la supervivència de l’espècie, sinó també amb el creixement humà. Consumir ens desvia del mandat dèlfic: que veu en el desig immoderat de posseir un obstacle insuperable per arribar a l’eudaimonia. Créixer de debò no passa per tenir i fer més coses, sinó per florir humanament. I és cert que això no és possible sense tenir el necessari i viure amb un mínim confort. Cal promoure, doncs, una economia que, amb l’ajut d’una recerca científica potenciada al màxim, cobreixi les necessitats del màxim de persones. Però també cal deixar enrere, per sempre, l’economia que només sobreviu convertint-nos en consumidors, deshumanitzant-nos i carregant-se el planeta. Un primer pas –a les mans de tots– és aprendre a viure amb una certa austeritat. Us diran que enfonsa els països i porta a la misèria. Us ho diran els mateixos que fins fa quatre dies, i encara ara, negaven l’emergència climàtica.
