07/04/2023

Cuidar per sumar

4 min

Ser més d’esquerres no vol dir, necessàriament, haver de ser sempre a l’avantguarda de tot. Perquè hi ha el risc, sobretot en una societat hegemonitzada pel pensament reaccionari, de mirar enrere i comprovar que són molt pocs els qui et segueixen. No vol dir, això no obstant, renunciar ni als teus principis ni a les propostes que considerem necessàries per millorar la vida de les persones. Més que mai, cal reconstruir vincles col·lectius i esperança, tant en el terreny de la societat civil com en el de la política, en un escenari fortament fragmentat i fragmentari, amb la polarització com a arma política de qui vol destruir el que ens resta de cohesió social. 

En un segle i mig d’existència dels partits polítics, aquests s’han definit o han estat definits entorn d’una falsa dicotomia: reformisme o ruptura. Des de la I Internacional i fins avui. Això potser podia tenir algun sentit a principis del segle XX, i en segons quins contextos, on la revolució podia significar canvis tan ràpids com disruptius amb l’assalt al poder (simbolitzat en el Palau d’Hivern i en tants altres palaus) en benefici de la classe treballadora. Avui dia, ni la classe treballadora es reconeix a si mateixa com a tal ni els mecanismes de solidaritat que li haurien de donar forma estan en el seu millor moment. Els ateneus i l’associacionisme han estat substituïts per una societat fortament individualista, consumista i narcisista, on allò important és el que sembles, més que no pas allò que ets. Una cultura que impregna, fins i tot, els col·lectius que s’autoreconeixen com a transgressors. D’aquí venen bona part dels mals de la societat en el segle XXI, inclosa la salut mental, esdevinguda malaltia civilitzadora. I si parlam de l’assalt al poder, ja em direu com ho feim per frenar el poder transnacional de personatges amb més patrimoni personal que un grapat de països… Si més no, s’ha de pensar bé com fer l’assalt, que no ha de ser cosa fàcil.

Després del 15M de 2011 hi va haver una eclosió de noves organitzacions socials, per un costat (nous feminismes, col·lectius de defensa del dret a l’habitatge, l’Assemblea de Docents, etc.), i d’organitzacions polítiques, com Podem o MÉS, per l’altre, evidentment amb diferències entre elles, que compartien el denominador comú de l’alter política: de la necessitat de fer una política diferenciada de la que feien els partits del sistema. Poca cosa queda de tot allò, més enllà de les marques. La postglobalització ha estat més poderosa que les voluntats o les claus locals, i hem d’assumir, més enllà dels desitjos de cadascú, que la política ha esdevengut amb el pas dels temps un espai més de mercantilització. Si més no, la política més visible, aquella que surt per la tele i és a les xarxes socials. No deixa de ser una realitat paralel·la, amb dinàmiques que es confonen amb les sèries de ficció sobre la política nord-americana. Molta comunicació i poca acció, en el fons. Amb hiperlideratges que esdevenen marques per a si mateixos –recordem el logo de la primera papereta electoral de Podem, el careto de Pablo Iglesias– i distorsionen dinàmiques col·lectives que, per ser democràtiques, requereixen altres lògiques (de cures, temps i formes d’organitzar-se). Però la realpolitik és aquesta, fins i tot als sectors més radicals: necessites superlíders i, alhora, demostrar que ets super-democràtic-alternatiu. En realitat, ets distint per allò que fas, i per això l’excepció a tot plegat és la política municipal de petita escala, on encara resten tant espais col·lectius que resisteixen com gent de tot color que treballa per millorar el seu poble, aliena a les lògiques de la 'gran' política. 

Per això l’error de Podem en relació amb l’operació Sumar –que no està gaire enfora d’allò que va fer Podem amb IU, o de la forma en què es va relacionar amb partits amb els quals tenia molts punts en coincidència, com MÉS– és no assumir que l’espai polític transformador necessita reinventar-se periòdicament per sumar. Perquè els partits, al cap i a la fi, són només instruments al servei del canvi, i no fins en si mateixos: avui poden existir, i demà no, i no passa res. Allò que s’ha de preservar i cuidar són les persones i el col·lectiu, però els partits no tenen per què assemblar-se a uns Estats que foren creats per tenir el monopoli de la violència. 

Potser el principal error de tot aquest maremàgum amb qui tenc coincidències personals i ideològiques i alguna discrepància –MÉS, Podem, IU, Sumar i fins i tot el PSOE– és la poca importància que uns i altres donen al fet de tenir cura els uns dels altres; de tenir cura del teixit social plural, molt més afeblit que fa una dècada; de tenir cura del pensament, tant o més que de la comunicació i el 'relat'. De cuidar, també, el diàleg i la unitat, que és allò que a l’hora de la veritat farà possible l’alternativa a Mórdor.

Professor de la UIB
stats