Cròniques de l'inframon

L’escuma de l’actualitat està entretinguda amb uns missatges de WhatsApp del president Sánchez i el seu exministre i home de confiança José Luis Ábalos que van apujant la temperatura de la caldera política madrilenya. El contingut dels missatges no passa de la xafarderia de veure quin és el to del president del govern en privat amb el seu home de confiança, però com que el mitjà és el missatge, la publicació de les seves paraules també és un advertiment. Per diari interposat, a Pedro Sánchez se li fa arribar que la seva vida diària és un esglai permanent i que els amics íntims i el poder es poden convertir en una bomba de rellotgeria. 

Mentrestant, a Barcelona, el govern de la Generalitat comença a experimentar les primeres crisis i el desgast de la fràgil majoria parlamentària. Salvador Illa està treballant a consciència la seva imatge, la seva presència i el suport mediàtic espanyol. Erigit en adversari de la presidenta madrilenya, l’objectiu d’Illa és convertir-se en la seva antítesi, rebaixar l’animadversió cap a Catalunya amb l’horitzó de la negociació del nou sistema de finançament i potser construir l’alternativa a Sánchez per a quan arribi el moment.

Període de gràcia

A Catalunya, el període de gràcia s’ha acabat i els seus socis fan gruar cada mesura a la Generalitat i a l’Ajuntament. Ja sigui l’ampliació de crèdit pressupostari, la taxa turística o el 30% de la reserva de sòl d’habitatge públic a l’Ajuntament. 

Si els socis fan suar cada mesura, l’oposició no està disposada a donar oxigen ni en els temes més sagrats, com per exemple la llengua. El president Illa ha aconseguit firmar el Pacte Nacional per la Llengua amb els seus socis d’investidura i les principals entitats culturals del país, però Junts ha deixat clar un cop més que no donarà ni aigua al president socialista. Per a Puigdemont, una cosa és negociar ensenyant les dents al Congrés dels Diputats i una altra donar oxigen a l’inquilí de la Generalitat de Catalunya. L’incompliment de l’amnistia del president Puigdemont dificulta encara avui les relacions polítiques entre partits i també l’actualització i la renovació de Junts. El silenci intern no es trencarà fins que Puigdemont torni.

La gestió política ha topat aquesta setmana amb la crisi per la gestió de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) del cas d’una nena a càrrec de la Generalitat a la qual una xarxa de pederastes va violar i gravar reiteradament quan tenia dotze anys. La nena, amb una biografia ja molt complicada, vivia en un centre de menors. La fiscalia demana 107 anys de presó per a T.L.M., un home de 40 anys que va resultar ser el cervell d’una macroxarxa de violència sexual contra menors i de pornografia infantil que ha portat la justícia a obrir fins a tres causes. L’operació policial va acabar amb quinze detinguts i almenys onze víctimes identificades i catorze sense identificar.

Aquest cas se suma a les investigacions d’Antifrau i les sindicatures de Greuges i de Comptes anunciades per aquest diari amb publicacions d’Albert Llimós al gener i al març. Són denúncies contra dues entitats que haurien estat percebent diners públics destinats a l’atenció de nens i joves per serveis que no s’haurien prestat. S’haurien falsificat les firmes de nois que no haurien ocupat les places destinades a programes d’inserció laboral. 

Està clar que els problemes de la DGAIA no són nous, però el Govern té poc temps per presentar un pla creïble de transformació íntegra dels serveis que es presten a aquestes 9.000 criatures en risc d’exclusió. No és un tema fàcil i requereix valentia perquè no quedi en mans dels xenòfobs que van guanyant terreny en el debat públic. 

Allau d'arribades

Segons l'informe sobre els drets dels infants i adolescents del desembre del 2021 de la Sindicatura, el pressupost de la DGAIA es va incrementar un 39,8% en el període 2016-2020. De fet, el país va fer front a una onada d’arribades massives a la qual es va respondre, a diferència del que va passar en moltes altres comunitats autònomes. La societat exigia que els nois que s’amuntegaven a les comissaries dels Mossos fossin acollits, i la gestió havia de ser ràpida i no va ser pulcra. 

De les 362 arribades anuals al sistema que es van produir l’any 2015 es va passar a 639 l’any 2016, a 1.437 l’any 2017, a 3.710 el 2018, a 2.219 el 2019 i a 808 l’any 2020, per recuperar-se a 1.268 el 2021. L’administració es troba sovint amb la necessitat de respondre a situacions d’emergència de manera pulcra però ràpida, i és evident que la maquinària administrativa o és excessivament feixuga o té el risc d'estar afectada per la corrupció o la mala praxi. D’això no se n’escapa el tercer sector. Calen unes polítiques públiques que garanteixin la inclusió i la protecció dels infants i adolescents, especialment els que estan en situació de vulnerabilitat. Però també garantir que la corrupció o la deixadesa no desactivin el suport dels ciutadans a posar mitjans que assegurin la protecció efectiva dels drets dels infants i adolescents, amb especial atenció en aquells que es troben en risc d'exclusió social. La manca de cohesió social és una autopista per al fracàs col·lectiu.