Entre el convent abandonat i l’hotel amb llits ‘king size’

Aquí tenim un bon exemple del que som. El convent de Santa Elisabet –també conegut com de Sant Jeroni– està abandonat, un Bé d’Interès Cultural deixat de la mà de Déu. No hi ha vocacions, es queixen les jerònimes, les seves propietàries. Reconeixen que, un temps, se’ls va passar pel cap vendre’l, perquè el convertissin en HOTEL. Una gran illa a la Ciutat vella, això no té preu. També se li va passar pel cap fer-ne un HOTEL al Bisbat de Mallorca, que prèviament s’havia inscrit el convent com a seu, en una d’aquestes innombrables immatriculacions que l’Estat ha permès a l’Església i que a qualsevol de nosaltres, si ho féssim, ens costaria anys de presó. El Bisbat volia fer el negoci de vendre’l per a HOTELl i hi va haver molta història al darrere, bisbe i amiga pel mig. Les jerònimes han defensat la seva propietat durant anys i, de moment, la justícia els ha donat la raó. Diuen que cercaran relleu vocacional per no convertir Santa Elisabet en HOTEL. Ja hi tornam a ser, HOTEL. La directora insular de Patrimoni fa declaracions a la televisió autonòmica: diu que, si els arriba la petició de convertir el convent en HOTEL, l’estudiaran. Seguidament surt a la tele un historiador: “Com pots fer una suite i un jacuzzi sense tomar tres cel·les?”. Aquest és el retrat. No tenim remei.

Hi ha alternatives entre deixar que caigui un convent que és un edifici BIC i fer-hi una transformació brutal per convertir-lo en un hotel amb llits king size, jacuzzi a totes les habitacions, piscines –o làmines d’aigua, que en diuen per camuflar-ho– i solàrium per torrar-se que no falti. Hi ha vida més enllà dels hotelarros. Hi ha més coses a fer a la vida que un hotel. I fins i tot dins el món que lliga turisme i patrimoni, hi ha alternatives als establiments de luxe. Sabem que no són un negoci, però aporten valor. Pensem en monestirs o convents –per no sortir del patrimoni religiós– de la ruta del romànic català o del camí de Santiago on és un luxe estar-hi un parell de dies, encara que no tenguin spa, ni habitacions immenses, ni climalit a les finestres, encara que t’hagis de tapar amb una flassada quan comença a fer fred. Potser les cel·les són austeres, no tenen bany propi ni aire condicionat. Però la història, l’atmosfera, l’arquitectura, els frescos, les pintures i l’autenticitat de tot plegat és una autèntica meravella. Això sí que no en té, de preu.

N’hi ha molts, de convents que cauen, i les vocacions, ara com ara, no sembla que s’hagin de multiplicar per mantenir-los. Per què, en comptes de dir des de l’Administració que s’estudiaran les propostes de fer un HOTEL dins un convent BIC, no es fa un pla per finançar les restauracions estrictament necessàries i donar sentit i continuïtat a aquests espais de culte, patrimonialment valuosos? I mentrestant s’hauria d’obligar el Bisbat i l’Església en general a tornar tot el que s’ha apropiat per ser ‘vós qui sou’, sense haver-ho de lluitar anys als tribunals. Que fins i tot tenim pobles amb la plaça a nom del Bisbat. I se’ls permet. Un exemple més del que som.