Quan feia feina a l’ESO sempre em passava el mateix per primavera: la feina se’m menjava d’una manera brutal, sentia que no arribava, que no era això el que volia fer, que la meva vida s’escolava en urgències que no estimava, en burocràcies i papereig que omplien els dies de gestions que no tenien res a veure amb el que importava.
I sempre deia “espera, no decideixis res en moments de crisi”. Acabava el curs d’esma, amb un esgotament devastador, però després venia l’estiu, i el mar, i els amics i les converses sense rellotge i una mica com quan oblides els dolors del part en tenir l’infant, aconseguia llevar-li importància a aquell estrès espectacular.
En tornar a començar el curs em feia bons propòsits de prendre’m les coses amb més calma, d’organitzar-me millor i de gaudir de la meva vocació. Jo feia bé la meva feina, els alumnes m’importaven molt i sabia la diferència que pot fer un bon professor. La meva assignatura, Música, té un potencial espectacular: ens ordena el cervell i les emocions, ens obre tot un món d’expressivitat i de relacions humanes. La meva tasca era com fer catequesi: l’ensenyament musical, cantar en la coral de l’escola, conèixer les grans obres, obria als alumnes que acompanyava tot un món que els faria ser millor. Jo podia donar a aquelles personetes eines que els fessin crítiques, creatives, inquietes i participatives. Per a molts dels meus alumnes jo era l’única porta cap a l’art en majúscules: era una responsabilitat enorme que havia d’exercir amb professionalitat i respecte.
Però tot i les bones intencions, el curs tornava a menjar-se’m i arribava a la següent primavera plorant de pura extenuació i sentint que no arribava.
Fins que aproximadament als quaranta-pocs em va passar una altra cosa: sempre havia escrit i vaig voler publicar. I tot i que anava disposada que fos extremadament difícil, la primera novel·la va tenir un èxit rotund, i després d’ella en van venir d’altres, i cadascuna sumava més lectors, més reconeixement i més portes obertes. Jo era una escriptora de caps de setmana, d’hores robades al descans i d’estius. Ho anava combinant, amb més o menys habilitat.
Supòs que tenir una relació extramatrimonial deu ser semblant: tens la vida oficial i una altra que t’ocupa moltes menys hores però que és molt potent.
Hauria pogut continuar així fins a la jubilació. Calculava mirant el calendari: Un dia vaig pensar: “Falten disset anys per jubilar-me”. Vaig recordar què estava fent disset anys abans i vaig dir “ha passat ràpid, aquests que venen també passaran ràpid i hi haurà un dia en què la primavera tornarà a ser xiuladissa de falcies, roselles impúdiques esclatant pels marges, cireres i els primers rajos de sol a la pell. Hi haurà un dia en què podré dedicar-me a fer el que més estim”.
Tot m’encaminava en aquesta direcció: passar els cursos fent compte enrere, sospirar per tenir temps, entomar amb més o menys encert la doble vida que m’autoimposava. Sentir-me en un compàs d’espera perpetu.
Cada canvi vital té un procés. En el meu cas foren un cúmul de coses: una pandèmia que ens va fer replantejar les prioritats, algú que va morir d’improvís just després de jubilar-se, la malaltia d’una persona propera, i sobretot, una epifania: no em podia definir com a infeliç, però definitivament no era feliç. Estava en una zona grisa, perillosa. Perquè tothom fuig de la infelicitat, però, de la ‘no felicitat’ no és tan fàcil, escapar-ne. I només és possible amb determinació, amb fe, intentant discernir entre la bogeria i l’audàcia.
Jo era com un ocellet que dubta de sortir de la gàbia per temor que es tanqui darrere seu.
Fins que va pesar més la por de continuar igual que la de fer la passa. Vaig fer el negoci de na peix frit, que deim a Mallorca: amb més de cinquanta anys, deixar feina fixa, pagar autònoms i dedicar-me a escriure en català. No tenc els ingressos que tenia abans. Segurament no em podré jubilar. He de negociar sempre el que cobr, mai sé quan em pagaran, ni si el que faig agradarà i em donarà per posar plat a taula, la meva és una feina molt subjecta a l’aprovació dels altres. Tenc molt clar que no tothom té la meva sort: visc amb algú que confia en mi i m’empeny a perseguir els meus somnis.
Ara dorm sense pastilles, em fa il·lusió despertar-me al matí, torn a tenir primavera.
A tu, que em llegeixes, a tu que estàs acabant el curs d’esma i que tens una veueta que et diu que per ventura no és això el que vols. A tu, que no saps si la teva crisi ve del cansament, que dubtes de si necessites vacances o un canvi de vida. Si, com feia jo, en arribar juny et preguntes si això és una fase passatgera o és un senyal, escolta’m: No et diré que saltis, però sí que revisis amb valentia les teves opcions.
A vegades el cap i el cor no es posen d’acord, però les vísceres no s’equivoquen mai.
