03/06/2022

Cripto

2 min

S’havia d’explicar la història de la xarxa global de locals de coworking Wework, i s’ha fet en una sèrie que et deixa els cabells de punta (We crash, a Apple TV). La història de com un pobre –l’inventor de les sabates de taló plegable– inversor israelià, Adam Neumann, arriba a convertir-se, des del no-res, en un dels homes més forts de la nova economia global, fa ballar el cap, sobretot perquè ens il·lumina sobre el funcionament d’uns negocis que es basen en el creixement especulatiu, més assentats en la fe col·lectiva en l’èxit –i en un cec 'sortirà bé, ha de sortir bé!'– que no en els fets reals dels beneficis. 

Una empresa pot perdre diners, i al mateix temps estendre’s arreu del globus. Neumann va aconseguir ser l’empresari que més metres quadrats tenia llogats als Estats Units, i ara mateix la seva empresa –que ja no és seva, perquè el van fer fora per boig i imprudent quan estava a punt de sortir a borsa– té 600.000 membres arreu del planeta. Arriba un punt en què el capitalisme sembla convertir-se en un assumpte més de fe que de raó: se sosté més per il·lusions que per res que sigui gaire sòlid. Ara mateix, la nova economia està feta de la mateixa pasta que el falcó maltès: la matèria dels somnis. 

És com el cas de les criptomonedes: tot plegat s’assenta sobre la confiança, sense que hi hagi cap actiu subjacent que ho ancori a una seguretat real, en un producte que sí que existeixi i tingui valor: el regne de la credulitat. Sigui la credulitat dels petits inversors (com ho és tota criptomoneda) o la dels bancs i grans fons especulatius, que aboquen diners a tot això per fer-ho créixer, simplement esperant que un bon dia acabi sent un bon negoci. Així, el metavers, un videojoc: el capitalisme de les imatges, la borsa convertida en una gegantina caverna de Plató (on –aquesta és la il·lusió de massa utopistes– t’hi pots fer milionari). 

No és qualsevol forma de diner una il·lusió col·lectiva? Què hi ha rere qualsevol bitllet dels que tenim a la butxaca més que la fe en un sistema, un plegat de països, una forma de riquesa que es vol perpetuar en el temps? Aquests dies, una moneda digital, luna, ha passat de valer 20.000 milions a no valer, literalment, res. Així s’han evaporat les inversions que hi havien fet milers d’individus, petits especuladors que buscaven fer-se rics –ells diuen "financerament lliures"– sense moure’s de casa. Com és, però, que es permet fer tot això? No m’estranya que sigui el director de la pel·lícula Alien qui hagi de produir un film sobre les criptomonedes. 

Tot això és més un assumpte de fe; propicia, també, que hi hagi sacerdots i sectaris, o que tot plegat sembli un món de bojos, capaç de reunir a Badalona 10.000 joves vinguts d’arreu d’Europa només per escoltar el seu guru. El problema és que per fer-te ric has d’invertir abans, o formar-te i pagar per saber com, en teoria, fer-ho: hi ha estafes de formació, basades –la piràmide!– a captar nous alumnes per part de l’alumne per així començar a guanyar diners. Diners que es guanyen, doncs, no creant i venent alguna cosa sinó amb la captació de nous adeptes.    

Melcior Comes és escriptor