26/03/2023

Crims per la sequera

3 min
El pantà de la Llosa del Cavall sec pels efectes de la sequera

Crims. Va caure un home. I un altre... L’agost de 1852 hi havia una sequera de cal Dimoni. Des de Montmaneu fins a Fraga. Entre Barcelona i Ponent. La frontissa de la divisió de les conques del Llobregat i el Segre. La collita de cereals és tan escassa que no hi caben en una mà. L’epidèmia contagia els olivers, que sangloten que tardaran quatre anys a donar olives. Aquí les butxaques es buiden. Les persones no moren acalorades: es maten perquè no tenen feina. Eixuts de rals. Desesperats pel no-res. Aquest desert català és un mar de sang. Crims, i més que se n’esperen: “La misèria que amenaça la classe proletària, i la probabilitat de molts crims si el govern, amb una preferència especial, no destina els fons”. Troben una solució.

Ring. Ring. Truquen al cel. Li expliquen a Déu el que va passar fa anys i panys. La cosa ve de la Passió, la de Jesucrist. Es veu que al baixar el cos de la creu alguns fidels van arreplegar tot el que van poder. I de la corona d’espines que duia van caure punxes. Anem a publicitat. Temps després un pelegrí arribat de Terra Santa porta a l’Urgell uns trossos de la corona d’espines que duia Jesús. I es veu que les deixa a l’església de Tàrrega, a la capella romànica de les Santes Espines (ara Santa Maria de l’Alba). Tothom va córrer a venerar-les, a pregar, i a trucar al de dalt via goigs whatsapp nota de veu: “Per la vostra llum immortal, goig de les llars targarines, guieu-nos, Santes Espines, cap a la Pàtria eternal... D’aquell dia benaurat, sota vostra guarda noble s’ha salvat el nostre poble de tempesta i sequedat, de misèria, foc i mal, i de totes les ruïnes...”

Van tardar a contestar a dalt, perquè tenien molta feina, però al cap de menys d’un any, el 13 de maig de 1853, per la festa major de Tàrrega, a l’oest de Catalunya: plou. Diluvia. “Aigua com feia anys no s’havia vist”, criden els assedegats. Aigua beneïda. Un miracle gràcies a la telefonia mòbil. Ja veuen que, tecnològicament, el que abans funcionava, ara no funciona. La sequera que hi ha, que hi haurà, no té Déu ni Diable per pregar amb intel·ligència artificial o animal. Perquè amb la sequera passa com amb els boscos: no ho sabíem.

Es cremen els boscos i descobrim que hi ha boscos en aquest país. I així tot. No se sabia. No es podia saber. Això de l’aigua no ho sabíem. L’aigua és la kriptonita del segle XXI. L’aigua cotitza a les borses. Hi ha multimilionaris d’Orient comprant zones regades d’Europa a cop de talonari. També guaiten casa nostra. Ja es va dir. Des del 2004 al Manifest de Vallbona. I més clarament, activament, realment des del 2007 amb el Compromís per Lleida surt la proposta d’un pacte de país que tenia "L’aigua per unir" com el nou loctite de Catalunya. Reequilibri territorial i emocional fet amb la sang de la vida. Vincles per aigua: Lleida, Girona, Ebre, Barcelona... Ni pacte de país per l’aigua, ni pels boscos, ni pels porcs senglars, ni per res. No hi ha país. Però sí que hi ha persones. Les que el 1853 fan el miracle de la pluja terrenal del canal d’Urgell per convertir un desert de misèria en un jardí d’esperança amb aigua. El miracle sempre és la suor i l’esllomament mirant el futur, que és l’únic cel neuronal on hi ha aigua. Persones, però, que sense demà acaben inundant-ho tot de crims, ofegats per la deshidratació del no-res.

stats