Creuers, Titànic, planeta

És una bona cosa que les Illes hàgim estat una de les primeres destinacions a l’estat espanyol i a Europa a regular l’arribada de creuers i megacreuers als nostres ports. Com altres regulacions aprovades en els darrers temps, per exemple la del lloguer turístic, és positiva, però hauríem de ser conscients que tant en un cas com en l’altre això només hauria de ser un començament. També és el cas de la Llei turística aprovada aquesta setmana al Parlament, que bàsicament té la virtut de normalitzar en l’àmbit institucional allò que ja fa estona que és al carrer, com és el decreixement, arran de la moratòria de noves places turístiques.

El context postpandèmic ha relaxat les alarmes d’una crisi ecosocial que ja existia el 2019. Ara, aquells més disposats a treure el màxim profit de la ‘nova’ normalitat aprofiten per fer les mateixes velles coses que alimenten allò que fa just un parell d’anys motivava que un bon grapat d’institucions, aquí i arreu, aprovassin sengles declaracions d’emergència climàtica. L’activitat econòmica no s’ha transformat, sinó que s’ha reactivat amb tots els seus vicis, començant per l’obsessió per la quantitat. La qualitat i la sostenibilitat són avui, més que mai, recursos de màrqueting empresarial i polític.

Una de les millors metàfores de la nova normalitat són els creuers i megacreuers, que quedaren del tot immobilitzats amb la pandèmia. Tornen les ganes de viatjar d’uns i sobretot les de fer negoci d’altres, independentment dels costos socials i ambientals. El turbocapitalisme turístic avui no només vola, sinó que navega. Encara que es tracti d’un producte turístic relativament recent, ja sabem algunes coses pel que fa als seus impactes.

De l’únic que es considera ‘positiu’ per part dels seus defensors –que arribin centenars de milers de turistes–, no tenim cap garantia que això suposi més riquesa, ben igual que passa amb els milions de turistes que arriben en avió: en venen el doble que fa vint anys, però hem perdut moltes posicions en renda per càpita. Però és que, a més, als creuers el model de negoci està pensat per fer el màxim de la despesa al creuer mateix: des de la pernoctació fins a les menjades, l’oci i fins i tot les excursions per la destinació de pas.

Si ens fixem en els impactes ambientals, aquí les virtuts dels creuers comencen a fer aigua. No només per la megalomania –com la del Wonder of the Seas, amb 7.000 passatgers i 2.000 tripulants, que atura a Barcelona i Palma, entre altres ports– i allò que implica moure el doble de persones que el Titanic (en residus i aigües residuals, però també en consum d’aigua potable). Barcelona i Palma són, respectivament, les ciutats europees més castigades per la contaminació dels creuers, amb nivells d’alerta per sofre, òxid de nitrogen i partícules. L'impacte negatiu sobre la qualitat de l’aire quan coincideixen diversos creuers multiplica fins a cinc vegades el de tot el volum de trànsit rodat: realment ens compensa?

Finalment, podríem parlar dels impactes socials, en dues vessants: la primera, la laboral, que retratava molt bé fa uns dies l’investigador Ernest Cañada en un article a Crític en què donava compte de la recerca sobre les insostenibles condicions de feina dels treballadors creuerístics. La segona, la massificació de les ciutats afectades, que fa més difícil la vida als residents d’uns indrets ja prou turistitzats i alimenta les dinàmiques d’uniformització i gentrificació de les principals destinacions.

Venècia o Dubrovnik ens han precedit en l’establiment de límits. Potser la regulació sigui insuficient en el cas de les Balears davant un model de negoci amb zero responsabilitat social i ambiental. La balança creuerística és positiva per a les arques dels ports de l’Estat, sempre plena com la d’Aena, però no ho és en absolut per als habitants d’aquestes Illes. Ben igual que a Barcelona, on comparteixen problemàtica i preocupació per part de la ciutadania i les institucions, però també resistències de lobbies amb corretges de transmissió partidàries que ho volen impedir.

Fa 110 anys de la inauguració i enfonsament del Titanic. De la història d’aquella embarcació també en podríem aprendre alguna cosa, com que entre els qui es varen salvar hi havia els accionistes i alguns multimilionaris, que no eren ni dones ni infants. En ple 2022 i quan fa just unes setmanes els científics ens advertien de la més que probable superació del límit d’1,5 graus d’increment de la temperatura molt abans del que estava previst, dins els propers cinc anys. Davant això, i els nombrosos paral·lelismes que es poden establir entre l’enfonsament del Titanic i l’estat del planeta, alguns han optat irresponsablement pel carpe diem. La responsabilitat amb les generacions presents i futures no hauria de ser opcional i per això cal establir límits clars, i fer-ho aviat. Fa uns dies ens ho recordaren milers de persones a la plaça Major de Palma convocats per impulsar la iniciativa legislativa popular ‘Avui per demà’. Idò això: decidir avui per salvar el demà també passa per posar límits clars a la megalomania creuerística.

David Abril és professor de la UIB