28/01/2022

Per què creix la sanitat privada?

4 min
Sanitaris al Vall d'Hebron al costat d'un cartell que informa d'una assamblea contra les retallades en sanitat, l'any 2013.

Fa temps que molts analistes de la política social estan instal·lats en allò de fer rondos més que xutar, que diria el mestre Cruyff. Certament, tot depèn de tot, però qui vulgui ajudar en la presa de decisions per intentar millorar el món, cosa prou difícil, no pot instal·lar-se en el constant "no, però sí; sí, però no".

En l’àmbit econòmic, el cas té més mal pronòstic, ja que del bon funcionament de l’economia, entre d’altres, en depèn que determinades coses siguin possibles. Refereixo així el tema al debat suscitat recentment sobre l’augment de pòlisses d’assegurament sanitari privat , identificat per alguns com l’inici de la privatització sanitària, ara ja definitiva. Si hom ho diu pel bon propòsit que es financi millor la sanitat, res a dir: la causa pot justificar el missatge esbiaixat. Però d’aquí a creure que un augment d’assegurament privat avui i ara està suplantant el sistema públic, fent que la gent l’abandoni fins i tot en la seva consideració com a votants, crec que o bé està als llimbs o s'ha passat de frenada proselitista. Certament, en tot s’ha d’anar alerta i res del que s’analitza avui té validesa per sempre, però crec que hem de veure com a normal que una societat desenvolupada senti que es pot pagar algunes comoditats i subscrigui determinats complements que milloren l’accés a l’assistència: com en altres ordres de la vida, per desigual que sigui. La sanitat té òbviament un plus, però està en el nucli i no en les perifèries de les prestacions (professionals, equipaments, protocols). En matèria de l’assegurament esmentat, estem parlant de complements, de prestacions d’efectivitat dubtosa (més enllà de ser sentides per alguns com a convenients o útils) o de cost injustificable com per ser finançat des de l’esforç fiscal col·lectiu (qui vol el medicament de marca, quan hi ha un genèric, que s’ho pagui). I si es valora que el que es complementa avui és substancial per a la salut col·lectiva, la denúncia no hauria de centrar-se en la reacció de la gent, sinó en la falta d’una decisió política d’aquells que votem entre tots i que no ho veuen igual a l’hora d’augmentar el catàleg de prestacions cobertes pel sistema públic i de finançar-les conseqüentment.

L’economia, efectivament, interfereix en moltes decisions de la gent, ja sigui per limitar el que s’està disposat a pagar amb impostos per fer possibles accions col·lectives, ja sigui per mostrar o no disposició a pagar per aquelles coses fora de les prestacions públiques. Avui, una prestació exclosa del sistema públic no és sinó un copagament del cent per cent. Tenim prestacions que sabem que són efectives però de cost inassumible que estan fora de catàleg: què en fem? Que el sector públic no les ofereixi no implica que estiguin prohibides. A dintre i fora del país segur que es troba qui les subministri, està clar, pagant al complet. Fem com l’estruç?

L’economia ens revela algunes coses, a hores d’ara. Per una banda, que és molt difícil augmentar la pressió fiscal als qui ja paguen. Si s’ha de fer per la via que tothom contribueixi, amb la situació del deute públic que tenim, no queda cap més remei que esperar i, tan aviat com ho aconseguim, ja ampliarem prestacions. Per altra banda, també sabem que és normal en tot procés de desenvolupament econòmic que el valor de la salut augmenti amb la renda dels ciutadans, i que així formi part del seu benestar. Però també que superats determinats llindars, bàsicament de salut pública i d’eficàcia diagnòstica i terapèutica assistencial, quan l’efectivitat no és tant un problema com ho és el cost, o quan l’efectivitat té menys components d'objectivitat terapèutica que de conveniència del pacient, és bo tenir vies complementàries perquè la pressió financera no faci saltar l’única via de finançament prevalent. Un mínim de dipòsit de guarda és bo i normal. Repeteixo, ja sigui per responsabilitat, ja sigui perquè no té lògica que forcem el finançament públic en temes que no tenen prou efectivitat provada, especialment sabent qui realment paga impostos a la nostra realitat. Qui vulgui prestacions per sobre del que tenim en catàleg, accedir-hi més ràpidament per resoldre incerteses, una segona opinió, etc., que s’ho pagui. I qui cregui que la segona opinió és necessària, injustificada l’espera, etc., el que ha de criticar és que el sistema públic no reorienti o augmenti recursos per a la sanitat, allà on es mostra la necessitat, i voti en conseqüència.

A la situació actual, no conec ningú que renunciï a la sanitat pública per abraçar-se al complet a la privada. Bé, sí: els funcionaris Muface en un 80% (per cert, ja em diran a quina part de la Constitució espanyola es preserva aquest dret!). La sanitat és universal, i si el catàleg públic està prou avaluat (prestacions noves a dintre, prestacions velles fora) i la provisió es fa sense malbaratament, no hem de tenir cap temor a qui complementi o suplementi prestacions des de la seva butxaca. Aquí està el problema, i no en el ciutadà que responsablement s’assegura. I és que tant clam de privatització farà que quan vingui el llop de veritat ja no ens ho creguem.