10/10/2022

El cost d’un Putin vulnerable

Resposta. L’orgull ferit de Vladímir Putin s’ha traduït en un atac contra edificis civils al cor de Kíiv i arreu d’Ucraïna. El sabotatge, dissabte, del pont de Kertx, a Crimea, “l’obra del segle”, segons Putin, i una via clau per a l’abastiment de la península, ha desfermat 48 hores d’una nova campanya de bombardejos per part de l’aviació russa. És una revenja militar i personal d’un líder atrapat en una guerra que decidirà la sort del putinisme. Els règims personalistes no saben mai com transferir el poder, i un Putin en declivi ha escollit la pitjor manera de fer-ho: amb l’atac a un poble que considera part de Rússia –ara “un únic tot”, desmembrat per la força–; debilitant la seva imatge davant uns aliats que el secunden en silenci i en unes esferes d’influència cada cop més incòmodes amb la bel·ligerància del Kremlin, i aferrat a l’amenaça última del botó nuclear com a resposta a cada constatació de derrota.

“El col·lapse de l’hegemonia occidental és irreversible”, anunciava Putin en el bany de masses de la cerimònia per celebrar l’annexió de les quatre províncies ucraïneses de Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson a Rússia a finals de setembre. Probablement té raó. Però també assistim al final d’un règim que sempre es va construir des de la retòrica dels suposats enemics exteriors i que ja feia temps que havia entrat en mode de supervivència. El problema és que Vladímir Putin és un líder amb aversió a la feblesa (o al que ell pot interpretar com a feblesa). Per això, cada guany sobre el terreny de les tropes ucraïneses augmentarà el grau d’imprevisibilitat en la resposta del Kremlin. 

Cargando
No hay anuncios

Vulnerabilitat. Fins ara el putinisme s’havia perpetuat i havia resistit vestit de gran potència; o si més no, a cop d’invertir en el miratge de la potència que no era. Vladímir Putin, mascle alfa, salvador de Rússia i tsar a la conquesta de la reconstrucció imperial, s’havia convertit en l’única representació possible i admesa del país; la marca incontestable (sobretot perquè la contestació ha estat perseguida fins a la mort o l’exili) d’un determinat imaginari col·lectiu. Però tot això xoca contra la realitat ucraïnesa, contra un front militar que les tropes russes no aconsegueixen estabilitzar; contra els rumors de desercions i relleus al nucli dur del putinisme. De moment, la reculada de l’exèrcit rus de les últimes setmanes s’ha traduït en canvis al capdavant de l’operació militar a Ucraïna amb l’arribada de Serguei Surovikin, un dur general de la campanya russa a Síria, assenyalat per Human Rights Watch com un dels responsables dels atacs contra civils durant l’ofensiva d’Idlib, entre el 2019 i el 2020. 

La imatge d’invulnerabilitat del Kremlin construïda durant les dues dècades de Putin al poder és avui més borrosa. Però el cost d’aquesta sensació de pèrdua de control pot ser molt alt. 

Cargando
No hay anuncios

Final. Rússia és un país amb transicions sempre convulses. Però aquests dies recordava les paraules del periodista Arkady Ostrovsky, editor de The Economist, que a principis del 2018 va venir a Barcelona convidat pel centre Cidob i que ja advertia, en aquell moment, de la crisi de legitimitat d’un règim cada cop més autoritari. Un Ostrovsky pessimista deia, aleshores: “Crec que la inestabilitat que veurem al final de l’era Putin farà que la dècada dels 90 [a Rússia] sembli com unes eleccions suïsses”. Pot ser un final llarg i dolorós que, de moment, ja s’ha traduït en bombardejos indiscriminats i milers de víctimes a Ucraïna, i la fugida de, com a mínim, 200.000 russos del país.