03/12/2021

El cor gelat

3 min
Almudena Grandes en una imatge d'arxiu.

La mort de l’escriptora Almudena Grandes em provoca una tristesa coneguda: la que m’envaeix quan es mor un creador (sobretot em passa amb els escriptors) abans d’hora i penso en l’obra que encara podrien haver-nos regalat. A l’Almudena Grandes l’admirava profundament: m’ha fet gaudir moltíssim amb les seves novel·les –que he recomanat i regalat– i encara recordo com em van doldre les seves consideracions sobre el procés català, especialment un article molt agressiu amb la Carme Forcadell (“con su aspecto de pajarillo y su voz de maestra de primaria”). 

Evidentment, aquestes opinions no van fer que minvés ni una mica la meva admiració per la seva obra i és per això que em sap greu pensar les que ens hem perdut per culpa de la seva mort prematura.

He vist a les xarxes com alguns intel·lectuals i polítics espanyols han condemnat que, a propòsit de la seva desaparició, ni l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, ni la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, no hagin lamentat la pèrdua d’aquesta escriptora. Tot seguit, els grups municipals de PP, Vox i Ciutadans van rebutjar en votació que l’escriptora fos nomenada Filla Predilecta de Madrid. Almudena Grandes era una enamorada de la ciutat de Madrid i així ho feia constar a les seves novel·les. És, doncs, imperdonable que els seus representants oficials no hagin expressat el condol per la seva mort. 

Passa sovint que els polítics fan passar la política –mal entesa– per davant de la cultura i que no són conscients que ells representen la ciutat (o la comunitat autònoma o el país). Ho trobo lamentable. I trist. Admiro i envejo els llocs on veig que això no passa.

Sempre he recordat una anècdota que pot resultar il·lustrativa del tema que ens ocupa. Fa molts anys, amb la democràcia acabada d’estrenar, vaig anar amb els meus pares al Teatre Grec de Barcelona a veure no sé quin espectacle. Quan acabàvem de seure, va entrar al recinte l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol. Els meus pares es van posar drets en senyal de respecte, però al costat nostre va haver-hi moltes persones que no van fer-ho. Davant dels meus dubtes sobre quina era l’actitud correcta, el meu pare em va assenyalar que ell mai no havia votat Jordi Pujol, però que considerava que, malgrat això, Pujol era “el seu president” i que, alçant-se, demostrava respecte per la institució.

Sempre més ho vaig tenir present i he intentat aplicar-ho fins i tot quan el representant d’alguna institució estava als antípodes de la meva ideologia política. Sembla clar que amb els anys s’ha desgastat el significat de la paraula democràcia i ja no considerem el seu principi bàsic: la persona que hem elegit entre tots ens representa a tots. I ell o ella ens representa, representa la ciutat o el país, ens agradi o no.

Tornant a Almeida i a Ayuso, des d’aquí els voldria fer humilment una recomanació: que llegeixin la novel·la El corazón helado, d’Almudena Grandes.  En general, trobo recomanable llegir bona literatura sense tenir en compte l’adscripció ideològica de l’autor. O, potser, fins i tot, especialment si no coincideix amb la nostra. Segurament El corazón helado ajudaria Ayuso i Almeida a entendre el país que diuen que estimen tant. I potser anirien més amb compte a no cometre errors d’aquesta categoria, que només ajuden a perpetuar el vers de Machado: “Españolito que vienes / al mundo, te guarde Dios. Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”.

I que bonic, que emocionant, el funeral d’Almudena Grandes, amb la seva família, els amics i centenars de lectors portant els llibres de l’escriptora i aixecant-los enlaire en senyal d’admiració. Quin gest tan encertat, quin adeu tan literari.

stats