COP27 - Egipte

El proper 6 de novembre començarà la 27a edició de la Conferència de les Parts sobre el Canvi Climàtic (COP27) a Xarm el-Xeikh (Egipte).

Quan en sentim a parlar, ens inunda l’escepticisme, no l’esperança, malauradament. Sabem com es conceben aquests encontres, sabem qui els patrocina, sabem qui hi pot participar i a qui no tenen en compte, i sobretot sabem que davant els reptes immensos d’una crisi energètica i climàtica sense precedents i les evidències que el temps per actuar és cada vegada més curt, els acords són sempre insuficients i reiteradament incomplerts. Sabem que els acords fonamentals no es prenen i queden prorrogats, com va passar a Glasgow amb els compromisos de reducció d’emissions, de duplicar els esforços en adaptació o en el tancament d’un acord de les parts per aportar fons suficients per fer front a danys i pèrdues que ja s’estan produint a les regions més sensibles i afectades que acostumen a ser, alhora, les que menys han contribuït al desequilibri climàtic global.

És, però, necessari que de manera periòdica es celebrin aquests encontres globals. Hi canviaríem moltes coses, des dels espais de discussió: el finançament de l’acte, el format de presa de decisions i, sobretot, el tipus de decisions, que haurien de ser clarament efectives i vinculants. Però coincidim que cal que es produeixin i, si no podem canviar tot el que consideram imprescindible perquè serveixin per fer front, de manera contundent, a la realitat partint de la ponderació de responsabilitats, l’efectivitat i la contundència de les mesures i la denúncia dels interessos ocults (més que visibles), almenys que es produeixin perquè puguin sorgir els moviments de denúncia, les contracimeres, les cimeres socials pel clima, com va fer-se a Madrid el 2019. Les trobades de les masses ingents de veus que reclamen des de baix mirades reals i de front al problema amb tota la seva dimensió social, política i econòmica global, no llegida des de les lògiques econòmiques i financeres (que hi continuen tenint veu), sinó des de la realitat de persones i societats que hauran d’abordar vides, múltiples i diverses, en condicions i circumstàncies cada cop més extremes i en alguns casos invisibles o fins i tot assassines.

Els estats haurien de fer fora les corporacions, per començar a donar sentit a una cimera global, i haurien de prioritzar les regions més vulnerables, advertint clarament que en un món global i globalitzat no hi pot haver territoris espoliats, colonitzats, sotmesos i agreujats per les dinàmiques econòmiques i financeres globals, patint els pitjors efectes del desastre, mentre els altres pensen a fer la seva pròpia transició renovable amb uns materials i unes energies de què no disposen. Cal equilibrar les balances del que tan malament s’ha concebut que era el progrés, cal calmar els ritmes (de producció, consum i devastació), cal mirar cap a la relocalització productiva i econòmica i minvar els transports irracionals que sostenen el nefast desequilibri del món globalitzat.

La intenció ha de ser, evidentment, forçar el compliment dels objectius de reducció d’emissions de l’IPCC1. Calen acords immediats i suficients, vinculants i ben dotats econòmicament per sortir d’Egipte amb la sensació (i sorpresa) que, d’una vegada, s’hagi assumit per part dels estats la gravetat i emergència real d’un món en crisi crònica.

Però també revertir els desequilibris i compensar els territoris més afectats per la justícia climàtica i pel compromís inevitable i inajornable de protegir i garantir els drets humans fonamentals i universals, sistemàticament invisibilitzats i violats. És evident que la feina per mitigar els efectes més devastadors del canvi climàtic no serà vàlida sense apuntalar ben fort el compromís dels estats i les parts amb els drets humans i la justícia climàtica i reparar totes les injustícies ja perpetrades garantint l’exercici polític i sobirà dels drets humans fonamentals. I això no passa. A tall d’exemple, a Egipte, ara mateix, s’estan donant restriccions arbitràries sobre la societat civil organitzada, amb una situació repressora, violenta i injusta que afecta activistes i organitzacions de la societat civil. A Munic, científics i activistes es troben empresonats per desobediència civil, cansats que s’ignorin políticament les evidències científiques de la crisi climàtica, i per la qual s’ha convocat una concentració aquest dissabte, 5 de novembre, a les 11 h a la plaça de Cort. En el context africà s’aixequen veus d’iniciatives que sorgeixen entorn de la COP27, com el suport a la crida Don’t Gas Africa, que exigeix que la resposta d’Europa a la crisi energètica no passi per promoure noves infraestructures d'extracció i exportació de petroli i gas. I també organitzacions de sahrauís i pro-sahrauís, com Juventud Activa Saharaui, organitzen una campanya per evidenciar com el Marroc utilitza les COP per pintar l’ocupació del Sàhara de verd, incloent en les seves ‘mesures climàtiques’ projectes dins del Sàhara Occidental ocupat que s’utilitzen per continuar amb l’espoli de recursos naturals (arenes, fosfats, agricultura i pesca).

Queda, doncs, molt camí a recórrer i poc temps. El camí és tan clar com les evidències d’allò que l’impedeix. Cal, doncs, contundència, transparència, compromís i determinació. Per la nostra part, no deixarem d’exigir-ho i practicar-ho.

1La sisena revisió de l’IPCC i l’Informe de Síntesi continuen mostrant com d’enfora que estam dels compromisos per complir amb les reduccions d’emissions que permetin garantir un increment de la temperatura global per davall dels 1,5ºC.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB