El que hem après aquests 30 anys

O, potser, allò que hauríem d’haver après! Aquestes darreres tres dècades hem viscut uns quants ensurts de tipus econòmic, financer, climàtic o sanitari, que d’una manera o altra estan tenint, arreu, efectes en el món de la política. Tot plegat ens fa veure que el sistema econòmic mundial està entrant en una crisi i que hem d'iniciar una nova etapa. Voldria comentar, sense aprofundir-hi gaire, alguns d’aquests reptes, ja coneguts però no prou assumits com a greus i urgents, i insinuar algunes línies d’actuació en algun d’ells.

1. No hi cabem tots. Començo per aquest perquè està molt d’actualitat per la trobada de Glasgow, i perquè és urgent. La lliçó que suposa és fàcil de resumir: el planeta Terra no pot sostenir l’actual població humana sense escalfar-se perillosament i sense esgotar alguns dels seus recursos. Encara menys si el model de vida i de consum que ara tenim uns 3.000 milions de persones fos adoptat pels més de 7.000 milions que hi vivim; i encara molt menys si la població creixés cap als 9.000 milions, com algunes previsions indiquen. Evidentment, algú podria dir que el que cal és reduir la població, però aquesta és una pura utopia. Les polítiques públiques i els comportaments privats han de virar urgentment cap a reduir el consum de recursos naturals millorant-ne l'aprofitament, cap a reduir tant com sigui possible els residus, i cap a eliminar les emissions de gasos produïts per la combustió de carburants fòssils. Hem començat, però està clar que massa a poc a poc.

2. Benestar amb accés a serveis i no amb possessió de màquines. En l’etapa industrial, la facilitat de fabricar eines transformant minerals a base de molta energia ha fet que una part important del nostre benestar l’aconseguim amb l’apropiació i la utilització d’aquestes eines. Ara veiem que aquest costum ha d’anar derivant cap a més accés a serveis personals i col·lectius, tant de cura personal com d’altres tipus. Una part creixent de serveis suposarà més ús de tecnologies de la informació. Els ràpids progressos en aquesta mena de tecnologies ens permetran avançar molt ràpidament en aquest canvi, però alhora hem de tenir molt clar que, sense unes precaucions adequades, aquest pot ser un nou element de desigualtat entre persones. Ja hem pogut veure augments de desigualtat d’oportunitats, així com problemes que afecten la intimitat personal i la manipulació de la informació. Cal una regulació.

3. Promoure els canvis, però reduint alhora les desigualtats. Si els processos que permetin posar en marxa els canvis no comporten en paral·lel una progressiva disminució de les desigualtats personals i territorials, en relació amb l’accés als recursos, a les oportunitats i al benestar, la transició serà impossible pels lògics enfrontaments que suposarà. Hem vist com recentment hem sortit de les crisis econòmiques recuperant el creixement del PIB però augmentant les desigualtats, augmentant la pobresa i permetent l’acumulació per part de les capes altes de la societat. La culpa d’aquest fenomen l'ha tingut la continuïtat de les polítiques neoliberals que es van imposar en els darrers anys del segle passat, i que no s’han revisat tal com caldria. El resultat és la inestabilitat financera, les migracions i una gran desafecció política. Tots tres fenòmens crearan dificultats els pròxims anys si no es revisen a fons les polítiques econòmiques per tornar a un procés de creixement estable i socialment just i solidari.

4. Qui n'ha de pagar el cost? Estem veient que, per evitar el que pot passar, ens caldran molts diners i es necessitarà un gran augment de la responsabilitat de persones, d’empreses i de governs. Cal, per tant, arribar a acords a escala global, ja que el problema és global i la solució també ho ha de ser; acords per decidir què es fa, com es fa i com es paga. No cal ni dir que els països que tenen nivells de renda i de consum més alts, que ja fa temps que generen residus i emissions, juntament amb aquells que han tingut més control i han aprofitat més recursos minerals i energètics, són els que hauran de fer més esforços i ajudar els altres assumint parts importants dels costos de les polítiques. Com que una bona part del problema surt d’un model de consum personal que ja no és sostenible, tots haurem de revisar les parts supèrflues del consum i les grans ineficiències que comporta. Atacant aquests dos aspectes, i incorporant elements cooperatius i noves tecnologies, segurament pot no suposar una disminució notable del benestar.

5. Recuperació del creixement. Sentim aquests dies que tornem a créixer. La notícia en principi és bona, ja que significa un cert control de la pandèmia. Però hem de ser molt curosos sobre com creixem i sobre qui és el que més creix. Si el nostre creixement, ajudat sobretot per l’augment del consum, no té en compte el que ha passat, podem estar tornant a alimentar la insostenibilitat. Hauríem d’orientar responsablement el nostre consum tenint en compte el que hem vist i les noves eines disponibles. Crec que n'hem après prou.

Els governs, i tots nosaltres, hem d’orientar l’activitat econòmica de manera que aquest creixement serveixi per reduir les desigualtats a l’interior dels països i fent que els països no desenvolupats rebin ajuts que permetin als seus ciutadans millorar sobretot la salut i els coneixements, i els ofereixin oportunitats de tenir una vida digna.