La controvèrsia sobre la llibertat (II): Hayek i la democràcia

Les tesis més ideològiques de Hayek contràries al New Deal de Roosevelt i a la teoria de Keynes estan alineades amb un opuscle de Mises titulat Bureaucracy (1944), en què aquest defensa que entre el capitalisme de mercat i l’economia soviètica no existeix una tercera via. La contesta de Keynes al llibre de Hayek està recollida en una carta personal entre ells del 28 de juny de 1944 amb l’argumentació, primer, que Hayek no defineix bé quin és el límit real en què una proposta passa del mercat capitalista al constructivisme econòmic totalitari: “Admet vostè aquí i allà que és qüestió de saber on traçar la línia. Accepta que la línia s'ha de traçar en algun lloc i que l'extrem lògic no és possible. Però no ens dona cap orientació respecte d'on traçar-la (…). Malgrat això, des del moment en què admet que l'extrem oposat no és possible, i que s'ha de traçar una línia de separació, vostè mateix està perdut en el seu propi argument, ja que no fa més que intentar persuadir-nos que tan aviat com un es mou una polzada en la direcció planificada necessàriament es llança pel relliscós camí que amb el temps el durà al precipici”. Keynes remata la seva contesta a Hayek dient: “La qüestió és si estam preparats para sortir de l'estat del laissez-faire del segle XIX i entrar en una era de socialisme liberal, terme amb el qual faig referència a un sistema en el qual puguem actuar com una comunitat organitzada amb finalitats comunes i guiada per l'objectiu de promoure la justícia social i econòmica, respectant i protegint a la vegada l'individu: la seva llibertat d'elecció, les seves creències relegioses, la seva mentalitat i la seva expressió, la seva empresa i la seva propietat”.

Des dels anys cinquanta la tasca de Hayek es va focalitzar en la discussió ideològica i política que criticava aferrissadament l’estat del benestar i la democràcia i proposava un mercat i uns agents econòmics ideals distints del capitalisme regulat existent i la gran empresa oligopolista. La crisi capitalista de final dels anys seixanta i dels setanta del segle passat fou l’oportunitat per a la seva bel·ligerància econòmica i ideològica; alhora que justificava Pinochet, inspirava el discurs de Thatcher, i rebia el premi Nobel d’economia el 1974 que atorga el Banc de Suècia aleshores compromès amb el suport al neoliberalisme. 

La forta ofensiva dels grans capitals i de la dreta política, acadèmica i mediàtica, privatitzadora, liberalitzadora, propietarista i individualista, contrària a les polítiques fiscals i socials de l’estat del benestar i al paper  dels sindicats, propiciaren un “reviscolament” del codificat argumentari hayekià en els grans mitjans de comunicació, en els thing thanks empresarials, a les escoles de negocis, a les principals facultats d’Economia dels EUA i Europa, a les revistes d’economia de l’establishment que filtren els treballs de recerca de la disciplina per tal de seleccionar les elits acadèmiques de l’economia, a les grans institucions econòmiques nacionals i internacionals, als bancs centrals, en els nous manuals del management, entre cercles de grans finances i les corporacions, etc.

Als atacs de Hayek al constructivisme keynesià i a l’estat del benestar s’hi afegia una hostilitat envers la democràcia basada en la idea d'igualtat associada a la idea de sobirania popular, que per a ell assentaven la prioritat del dret públic sobre el dret privat; l’àmbit de la llibertat de mercat, els contractes lliures i la propietat privada. Afirmava que la sobirania popular és una idea perversa que posa en perill la llibertat individual i confereix a la democràcia un poder il·limitat en nom de l’interès públic, un altre concepte que titllava d’il·lusori. Per a Hayek és millor un règim autoritari que defensi l’àmbit d’allò privat que un règim democràtic en el qual la voluntat majoritària promogui la intervenció pública per tal de redistribuir la riquesa produïda apel·lant a la justícia social, una idea tòxica que distorsiona l’ordre espontani que la competència en els mercats ha generat i condueix a un ordre totalitari.

Per a Hayek la societat no existeix, existeixen els individus. Allò social és una noció perillosa que remet a vincles il·lusoris entre individus que se sobreposen a les relacions de mercat i als valors consuetudinaris espontanis; així, quan es parla de justícia social s’introdueix un principi coercitiu arbitrari en mans de l’Estat per sobre del mercat i sobre els valors en nom del bé comú, una altra noció tòxica que no existeix a la realitat. Per la qual cosa, l’àmbit privat ha de limitar i subordinar l’àmbit públic a tasques exclusives de garantir les condicions de llibertat de mercat i la moralitat espontània sedimentada. Per això, Hayek proposava eliminar les assemblees democràtiques i crear una cambra específica que defensi l’imperi de la llei basada en el dret privat, els electors de la qual han de ser majors de 45 anys.

Per a Hayek, la desigualtat és necessària, el progrés deixa enrere els perdedors en la competència, sigui per debilitat o per atzar. El progrés és desigual, no és ni just ni injust. La llibertat de competència en el mercat selecciona els innovadors, els emprenedors, que duen a terme el seu propòsit guanyador en el mercat. La seva llibertat val més que la dels molts que es limiten a seguir el que ja està establert, els assalariats, que no tenen iniciativa ni responsabilitat, el propòsit dels quals és obeir els que manen per obtenir un salari. En tots els àmbits, la competència selecciona els guanyadors que disposen de riquesa i poder, la qual cosa es lliga a l’herència i a la vida cultivada. Les elits dirigents no poden sorgir de bell nou a cada generació. 

La llibertat de Hayek és la dels emprenedors capitalistes. Els discursos dels neoliberals hayekians s’apropien el significat de 'llibertat', oposant-lo a democràcia i a justícia social, i els que no comparteixen aquesta significació són potencials totalitaris. Contràriament, des del pensament econòmic crític i democràtic no existeix un ordre de mercat espontani en el qual es realitza la llibertat. Existeix una realitat econòmica, social i política contradictòria sobre la qual, des d’un enfocament democràtic, caldrà trobar millores i solucions viables per a les grans majories a les quals la llibertat, la justícia social i la igualtat han de ser complementàries, tot respectant els drets de les minories.

Bernat Riutort i Ferran Navinés són membres del Col·lectiu Alternatives