Contradiccions polítiques

No cal ser enginyer aeroespacial ni dir-se Edward Aloysius (Murphy) per saber que si alguna cosa pot sortir malament, només cal donar-li temps. Aquesta setmana, quan semblava que no es podia fer més el ridícul en una votació, la realitat ho desmentia a l’engròs i en dues seus parlamentàries. Dues votacions en circumstàncies diferents, però amb el denominador comú de majories de govern fràgils i inestables capturades pel tacticisme i amb dosis superlatives de narcisisme i gesticulació.

Al Congrés de Diputats, dos electes d’UPN díscols cooptats pel PP no van ser suficients perquè descarrilés la reforma laboral, gràcies a l’error d’un diputat popular.

El resultat és que la llei més important que ha aprovat fins ara la coalició PSOE-UP ha passat per casualitat i sense la majoria de la investidura.

Al Parlament de Catalunya, a la crisi de les llicències per edat l’ha seguit un bany de realpolitik que deixa la tradicional guerra entrerealos (els pragmàtics) ifundis (els de la coherència total amb els principis) alemanys en una broma. La línia que va de Maquiavel a Bismarck passa a Catalunya per Roger Torrent i ara per Laura Borràs.

La presidenta del Parlament té raó quan diu que l’han deixat sola. De fet, ha actuat de l’única manera possible sense paralitzar la institució. Però això no l’eximeix d’haver decidit protegir-se fent el contrari del que havia promès en campanya electoral, com es pot comprovar en l’entrevista que li va fer aquest diari el 8 de febrer del 2021, i en tantes altres declaracions públiques fins avui.

Borràs hi afirmava que s’havia “matat el Parlament, abolit” en l’anterior legislatura i qualificava de “bogeria” haver retirat l’escó al president Torra “preventivament”, “col·laborant amb el Tribunal Suprem”.

D’entrada cal deixar clara la desproporció i l’abús que significa desposseir un representant dels ciutadans del seu escó per una qüestió de llibertat d’expressió. Però amb la maquinària administrativa i judicial en marxa, calia decidir si es retirava o no l’escó a Pau Juvillà. El resultat deixa en evidència que no es pot fer política de coalició des de la competició permanent entre els socis, sense ni tan sols un diagnòstic comú sobre el passat i el present, o com si el món comencés cada dia i l’aprenentatge col·lectiu no es basés en l’experiència prèvia.

Laura Borràs pretenia esperar l’actuació del Tribunal Suprem i evitar suspendre l’escó al diputat de la CUP, però s’ha vist superada per la realitat en forma de temps parlamentaris i autoprotecció i per l’actuació de la secretaria general, càrrec de la seva confiança. La realitat l’abocava a prendre una decisió difícil i ha decidit protegir-se.

La decisió obre una via d’aigua al seu partit i a l’estratègia de la “confrontació intel·ligent”, que és avui menys creïble. Bona part de JxCat i dels cercles pròxims en són conscients, i no amaguen la decepció ni en privat ni, en el cas de Josep Costa, en públic.

Els fets són que el ple va votar una resolució que deia que Juvillà encara era diputat, però a ell no el van deixar votar perquè -ara ho sabem- ja no era diputat, malgrat que no se n’havia informat ni a la mesa de la cambra ni a ell.

Resumint l’embolic de la infinitat de passes perdudes i passadissos d’aquests dies, la pregunta nuclear que la presidenta del Parlament ha de respondre de cara als ciutadans és si va mentir o va ser enganyada. ¿En quin moment va saber que el diputat de la CUP havia perdut l’escó a efectes pràctics per l’actuació de la secretària general del Parlament, Esther Andreu?

La pregunta és senzilla i de la resposta en depèn saber si la presidenta va ser enganyada o si va maniobrar sense informar els seus correligionaris i els seus socis.

La competició permanent, la manca de diagnòstic comú i la falta d’una estratègia comuna han deixat la majoria sobiranista a la intempèrie d’una opinió pública que pot ser independentista, però que majoritàriament ha tret lliçons del 2017.

Les contradiccions val més afrontar-les ràpid, i tapar-se els ulls no acostuma a ser una bona estratègia en l’edat adulta.

El sobiranisme polític ha dilapidat una energia social extraordinària que avui ha mutat, aquesta sí. El desencant i el descrèdit s’estenen, i ja sabem que l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. En temps de dificultats, vigilem que l’energia no es transformi en ràbia ni en antipolítica, perquè de solucions màgiques i dreceres ni n’hi havia ni n’hi ha. La política continua passant per les urnes i el bon govern, o per una rebel·lió de la qual molt pocs volen ser víctimes.