De contradiccions i d’esperances
Viure en temps d’incertesa com els d’ara implica assumir que les nostres vides quotidianes així com els fets socials i les decisions polítiques que es prenen són plenes de contradiccions. Si algú et diu que és un supercoherent i que no en té, desconfia d’ell o d’ella. Podem intentar ser-ho, però quan en fas gala, ja caus en la contradicció. Un ha d’aprendre a conviure-hi, el que no ens podem permetre –fins i tot per una qüestió de salut mental– és no aprendre de les contradiccions.
Algunes han estat notícia aquests dies. De la mà del touroperador TUI –l’accionista majoritari del qual exhibia aquests mateixos dies el seu megaiot de 500 milions d’euros–, per Pasqua començaran a venir turistes. Mentre el Regne Unit ha començat a desescalar aquesta setmana –amb un confinament total que va començar el gener– i Alemanya manté restriccions fins a finals de mes, a partir de l’1 d’abril aquí rebrem els turistes amb els braços oberts, tot i que les vacunacions no avancen al ritme que s’esperava. Passam del mantra dels “corredors segurs” a l’hiperbòlic “la destinació més segura de la Mediterrània”. En el fons, diferents expressions del “no pensis en un elefant” de Lakoff. El que no s’aguanta és que el mateix dia que això s’anuncia, i quan milers de famílies illenques ni tan sols s’han pogut retrobar per Nadal, tampoc no ho puguin fer ara mentre els guiris es passegen pels nostres pobles i passejos marítims. Ah, esperau: ens podem ajuntar no convivents als bars, premiats per Moncloa pel seu sacrifici.
Em podeu dir demagog, però he insistit moltes vegades en els meus articles en la importància del valor simbòlic que sempre porten les decisions polítiques, però molt especialment en moments en què la credibilitat política cotitza molt a la baixa. Sobretot perquè dels errors s’alimenta el monstre de l’extrema dreta, com s’ha vist recentment a les eleccions catalanes, amb uns resultats brutals de Vox als municipis turístics del Principat.
Un context així el sap aprofitar bé la gent sense escrúpols, com la presidenta de la comunitat de Madrid, l’única que exerceix la seva sobirania encara que això impliqui perjudicar els seus propis conciutadans i la resta de comunitats. En coherència amb el seu discurs i la seva pràctica trumpista (incomparable fins i tot amb altres comunitats governades per les dretes), que prioritza l’obertura de l’hoteleria i la restauració per davant de l’opció de salvar vides, s’ha passat tot l’any de pandèmia fent campanya electoral mentre el govern més progre de la història no és que no hagi estat capaç d’aplicar un 155 a Madrid en defensa del bé comú: és que no ha volgut regular els lloguers en uns moments en què tanta o més gent que a l’anterior crisi és en risc de perdre la seva llar, i ha fracassat en la implantació de l’Ingrés Mínim Vital gràcies a la burocràcia d’un estat caduc, i si no, que els ho demanin als treballadors i treballadores pendents del SEPE.
Per això, quan Díaz-Ayuso convoca eleccions sap bé el que fa, per molts memes que compartim i per molt contradictori que ens resulti tot plegat: pensau que fins i tot els de la Resistencia Balear s’aferraven al seu exemple. I si des del victimisme ha atribuït tots els mals dels madrilenys al socialcomunisme, per què no hauria de jugar la carta de les eleccions anticipades, desfer-se d’un soci taronja sense gaire expectatives i carregar-se de raó amb un nou govern d’extrema dreta a la capital del regne? Capítol a part mereix l’oligàrquica claca mediàtica, tot s’ha de dir. Mentrestant, això sí, les esquerres duen la disputa al terreny jurídic, confiades que tindran més sort que els catalans quan una simple junta electoral tombava presidents i imposava dates d’eleccions fa sols uns mesos, incrèduls…
El que faci o no Pedro Sánchez pot ser que se’ns escapi de les mans, quan a més d’allò esmentat és incapaç de fer el més mínim gest per redreçar la qüestió catalana, o mentre mira cap a un altre costat amb les maniobres de claveguera de la fiscal general de l’Estat o les acusacions de tortures per part dels tribunals internacionals. Però Armengol s’equivoca i molt –i el conjunt de les forces del pacte amb ella, si és que hi són– mentre no hi hagi una estratègia política autònoma que impliqui no dependre ni de la caritat de TUI ni de la de Moncloa per garantir el benestar de la població illenca. S’ha perdut un any preciós en el qual hauríem pogut aprendre de les nostres contradiccions –històriques–, que la pandèmia ha deixat al descobert.
De les contradiccions també se n’aprèn, però també ens poden enterrar si l’única ocurrència que tenim per encarar el futur és un improbable retorn al passat o, en el millor dels casos, tapar forats. Reformulant la Balanguera del segle XXI, podríem dir que de contradiccions i d’esperances s’haurien de teixir les utopies del futur. O no.
David Abril és professor de la UIB
