Seure a taula és un gest de civilització, i els propers dos anys de la política catalana i espanyola passaran indefectiblement pel que succeeixi en una o diverses taules. Que el diàleg sigui una mica més un èxit que un fracàs dependrà de la cohesió interna de cadascuna de les parts per assumir renúncies, però sobretot de l’habilitat per fer funcionar el mecanisme del diàleg sense trencar-se. Amb la figura del relator ja oblidada, els dos governs hauran de teixir una confiança que s’ha destruït tossudament en la darrera dècada i que ara ha fet un avenç amb l’alliberament dels presos polítics.
Acord en el desacord
El primer pas per construir la taula de negociació serà posar-se d’acord en quins són els desacords i establir unes regles del joc acceptables. A l’ARA d’ahir, Vicenç Fisas publicava un article titulat “L’incert futur de la taula de diàleg” en el qual l’analista sobre pau i conflictes enumerava un decàleg sobre condicions necessàries abans de començar una negociació. A banda de condicions vinculades a la capacitat de diàleg, l’article adverteix que cal descartar sortides de suma zero (un guanya i l’altre perd) i reconèixer el contradictor com a interlocutor vàlid, i recomana una única veu en la defensa de l’agenda pròpia i tenir capacitat per evitar rebentadors.
Si l’òptim és complir aquestes premisses, avui és molt difícil preveure avenços sòlids i satisfactoris per als uns i els altres. A banda de la gran distància de les posicions, les dues parts negociadores tenen dissensos interns importants. Tant dins del PSOE com dins del govern català, on una part considera la negociació com una qüestió tàctica i no estratègica, i podria estar temptada d’anticipar amb les seves nul·les expectatives el fracàs d’un diàleg que realment es presenta extremadament complicat.
A banda de les dificultats dels dos governs, el principal enemic d’una solució històrica estable, és a dir, que sigui capaç d’anar al nucli de la qüestió -que no és altre que l’arquitectura territorial d’Espanya i el convenciment d’una part dels catalans que no hi ha res a fer per mantenir una relació lleial i de progrés amb l’Estat-és el Partit Popular. Un agent que intentarà sabotejar l’aproximació, ja sigui a Madrid o a Catalunya. Si el PP de Catalunya fos capaç de defensar els interessos territorials com el PP basc ho va fer, per exemple, amb el finançament, potser tindria avui algun altre paper que el de la irrellevància. Però fa anys que la dreta popular va perdre la capacitat d’influència que tenia amb Josep Piqué, i avui és víctima de l’homogeneïtzació de la formació, de la competició amb Vox i del marquesat paracaigudista d’Álvarez de Toledo. Els populars han perdut progressivament la capacitat de representació a Catalunya per alimentar un madrilenyisme castís, un nacionalisme espanyol arrelat en el populisme. La competició ideològica amb Vox, l’eix Aznar-Ayuso i l’exercici de l’oposició com si fos un combat de boxa no permeten albirar una reforma territorial pactada. Només seria possible si abans hi hagués una revolta interna dels perifèrics del PP, una audàcia avui inimaginable. Així doncs, la virulència política del PP la marca el sector aznarista, que va sacrificar Catalunya a l’altar del patriotisme castís i continua traient rèdits de la política de l’“A por ellos ” a risc de perdre fins i tot l’empresariat.
Una dreta antiempresa
Demana discreció, com tants altres empresaris als quals se’ls demana opinió. És un dels grans, que exporta, manté la seu a Catalunya i ocupa milers de treballadors en uns quants països. Catalanista moderat, es confessa “orfe” i diu que està “tan distanciat de l’independentisme com dels que no entenen què està passant”. Entre els que no entenen on som hi situa el PP d’oratòria inflamada que tracta els empresaris catalans com sospitosos de traïdoria. Potser senzillament per aquest accent que tan molest els resulta als monolingües, o perquè el simple fet de comprendre la realitat catalana els situa en una incòmoda distància. L’empresari representa molt bé aquells que desperten la ira d’Aznar. Mira a Europa i al món i ni necessita participar en caceres de la Cort ni ven intèrfons. Però com totes les grans empreses, la seva necessita el BOE.
La distància entre els empresaris catalans i el PP es va posar de manifest al Cercle d’Economia amb el suport als indults i la petició d’una Espanya més alemanya que francesa, menys radial i més descentralitzada. Els moviments d’Ayuso per participar en la taula de comunitats autònomes per parlar de finançament, en aquelles jornades, van ser infructuosos i la pressió de Casado a Garamendi perquè matisés el seu suport als indults va tenir uns resultats limitats. La resposta va ser directament insultant.
El gran empresari afirma que “als uns i als altres el teixit empresarial els importa un rave”, abans de concloure que, malgrat tot, “no hi ha un altre camí possible que no sigui provar el diàleg”.
Esther Vera és la directora de l'ARA
