EscriptorLa fascinació per la conspiració és una de les notes més predominants del pseudopensament polític modern. En un món confús, vast i en molts aspectes incomprensible, la hipòtesi d’una gran conspiració que doni sentit a l’atzar impremeditat que ens envolta no deixa de ser tranquil·litzadora. Ens facilita la il·lusió d’un sentit final, a més del privilegi de saber alguna cosa que els altres, pobres incauts desinformats, ignoren.
La modernitat es basa en la idea de la racionalitat, és a dir, d’una ment que calcula, ordena i complota en benefici propi. D’aquí ve que vingui de gust suposar que darrere, per exemple, els tractaments mèdics, les vacunes, hi ha interès econòmic en lucrar les multinacionals del ram —i no vetllar per la salut pública—, o que un seguit d’homes en la fosca (siguin els ja obsolets Savis de Sió, o els més moderns del Club Bilderberg) estan ara dirigint el món.
És curiós de veure com, alhora que n’hi ha que volen suposar que aquesta gent dirigeix el planeta, constatem que aquesta mateixa gent no pot fer res davant de la fallida de les seves empreses, la mort dels seus fills de qualsevol addicció o les revoltes populars que els fan caure i acabar a la forca o a l’exili, o a la ruïna. Per bé que sempre hi ha una (altra) teoria de la conspiració que ve a dotar de sentit això mateix: en el camp de les suposicions i de les conjectures res mai no és fals o vertader. Tot sempre està obert a la següent història, com més enrevessada millor. Tota història bona ho és sobretot perquè és irrefutable.
No caldria recordar que rere la pandèmia que ens mossega també hi ha teories delirants. La que relaciona el virus amb un producte de laboratori creat per les elits que pretenen refer políticament el món, era la més fàcil d’inventar. Les que hi posen per enmig la tecnologia 5G, com a causa de la seva difusió massiva, o la vacuna com a implantació d’un xip, o que la vacuna ja existeix però és massa barata i disponible (el diòxid de clor), o que tot plegat s’ho ha inventat algú que no vol que Trump sigui reelegit, etc., demanen més fantasia. Però és fàcil descobrir-ne el patró. I és aquest patró (la forma de la falòrnia ja ens la destapa) el que es fa recurrent.
Ara, a Espanya, una teoria rere l’independentisme català, per donar sentit a un seguit de detencions d’empresaris que poden tenir un perfil sobiranista. Cosa que no és òbviament delicte, com tampoc ho és finançar la casa de la república a Brussel·les o gastar diners en qualsevol projecte polític ambiciosament reformista.
La teoria ens vindria a dir que els polítics catalans estaven l’any 2017 en contacte amb Putin, i que Rússia hauria enviat efectius armats per a defensar la nova república a canvi de favors futurs. La teoria, clar, es pot completar a gust del consumidor, i sempre és fàcil fer-hi sortir els xinesos, Donald Trump o l’or rus del 1939, la maçoneria, Israel, etc. Podent inventar martingales, el jutge espanyol o la Guàrdia Civil mostren —no podia ser d’altra manera— una trista manca de talent.
